[Josep Gisbert, Periodista]
Catalunya fa anys i panys que pateix un espoli fi scal sense parió enlloc més del món. Des que Ramon Trias Fargas ho va denunciar per escrit el 1985 a Narració d’una asfíxia premeditada, els milers i milers de milions que Espanya ha robat durant tot aquest temps a Catalunya –encara que a alguns no els agradi l’expressió– assoleixen, a una mitjana d’uns 20.000 milions d’euros per any, una xifra astronòmica i escandalosa. I Espanya no deixarà mai que això canviï, perquè sense Catalunya és un estat fallit, abocat a la bancarrota. És per aquest motiu que el govern espanyol, en aquest cas del PSOE, s’ha afanyat a desautoritzar la proposta de finançament singular de Pere Aragonès, de la mateixa manera que el govern espanyol del PP en el seu dia ho va fer amb la proposta de pacte fiscal d’Artur Mas.
El que ara planteja ERC, recaptar i gestionar tots els impostos que es paguen a Catalunya i establir després la quantitat a transferir a l’estat pels serveis que presta directament i una quota de solidaritat, és exactament el mateix que hi havia a la proposta de reforma de l’Estatut que el Parlament va aprovar el setembre del 2005. La idea, però, va desaparèixer durant la tramitació a les corts espanyoles, que hi van acabar donant el vistiplau defi nitiu el maig del 2006 –en l’època de José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa–, un cop retallat i escapçat a base de bé, perquè eren perfectament conscients que de cap manera Espanya no es podia permetre quedar-se sense la gallina dels ous d’or que li dona uns ingressos com ningú més no és capaç de ferho. Després va ser l’aleshores líder de CiU qui, arribat a la presidència de la Generalitat el 2010, es va treure de la màniga un anomenat pacte fi scal que volia dir exactament el mateix i que, en aquella ocasió, Mariano Rajoy va menystenir sense contemplacions.
En tots els casos venen a ser sistemes de finançament semblants al d’Euskadi, però no iguals, perquè els bascos, que de rucs no en tenen ni un pèl, són ells que recapten tots els impostos i després fan la repartidora i que no han contribuït mai a la solidaritat en la proporció que ho fa Catalunya. Dit d’una altra manera, són ells que tenen la clau de la caixa, mentre que a Catalunya la clau la continua tenint Espanya. Aquesta és la gran diferència i, alhora, el quid de la qüestió. Per tot plegat no és estrany que el govern espanyol de torn reaccioni sempre rebutjant, com aquell qui diu abans de començar, qualsevol plantejament que alteri a la baixa el flux d’ingressos que provenen de Catalunya, com ho ha fet ara amb Pere Aragonès i ho va fer abans amb Artur Mas, sense donar-los ni tan sols l’opció d’establir la més petita negociació.
Però arribats a aquest punt, el que més crida l’atenció és que, malgrat la negativa sense pal·liatius, els presidents de la Generalitat continuïn insistint una vegada i una altra en un assumpte que saben que no té cap recorregut, com si l’únic objectiu fos anar donant voltes sobre el mateix sense moure’s de lloc per tenir entretinguda la parròquia i per allò que qui dia passa any empeny. És l’actuació típica de les forces autonomistes de tota la vida, també dites processistes, però mai independentistes, que l’únic que els interessa és no perdre les cadires i les menjadores legislatura rere legislatura.
Ho va fer CiU i ho fa ERC, però també JxCat, que, com a hereu de la refundació de CDC un cop definitivament mort i enterrat el PDeCAT, és qui més bé té apresa la lliçó en això de fer bullir l’olla. Tant que, a sobre, té la virtut de trobar malament quan ho fan els altres el que li sembla bé quan ho feien ells. Deu ser per això que ara critica el finançament singular de Pere Aragonès quan abans aplaudia el pacte fi scal d’Artur Mas o que censura la pròrroga del pressupost de la Generalitat quan els presidents de CiU, el PDeCAT i JxCat s’havien atipat de fer-ne.
