[Tom Colomer, escriptor i dramaturg]
Què hem fet, catalans, per merèixer aquesta classe política? Quin déu hem ofès? Quants gats negres devem haver vist, entre tots, quants miralls hem trencat aquests vuit milions de catalans per haver-ho de pagar ara amb haver de ser governats per aquesta gent? Home, Tom, però si encara no saps qui guanyarà… Ni falta que em fa, perquè estaré decebut surti qui surti, que els vaig sentir parlar l’altre dia –entre ells o, més aviat, alhora– a tots i de debò que em vaig trobar pensant quin pal, ser català. A mi! Que no hi ha re que estimi més al món que aquest tros de terra, la seva cultura, la seva gent. Pensava quin pal, i tenia el meu vot ben decidit de feia mesos (potser anys), però no sortia de la sorpresa que aquesta gent en un quart d’hora de cridar-se entre ells m’estiguessin fent dir el que no havia aconseguit mai ningú (ni governs madrilenys ni insults espanyols ni pallisses a l’aeroport ni altres piolins), “quina putada, ser català”.
Ahir vaig explicar Troia als meus alumnes de primer i quan vaig dir en veu alta allò del cavall, vaig dir: calla. I sense ànim de posar-me gaire conspiranoic
–tot i que després del cas Pegasus i tants d’altes ja no em sorprendria re–, dic: calla, i si és aquesta, la idea? I si Madrid ha planejat (infiltrant-se com els grecs a Troia o no, posant soldats dels seus d’incògnit per rebentar l’enemic o no) apaivagar l’eufòria independentista del 2017 sotmetent el poble català a aquest tedi, a aquest desànim, a aquesta desídia cap a la qual ens ha portat aquesta nova classe dirigent?
Més enllà de tot plegat, em va servir per justificar-los que la tradició clàssica és a tot arreu, fins i tot quan no és buscada, i que de la mateixa manera que l’art imita la natura, sembla que de vegades la realitat imita la literatura, i és molt divertit anar rastrejant com això passa, constantment, arreu. Fins i tot d’on menys t’ho esperes, fins i tot quan es fa sense cap mena de voluntat de citar ningú, simplement en la nostra percepció del món. I no és maco, això? El que és segur que és és un argument que el com és sempre més important que el què, i que la realitat no és allò que hi ha al món, sinó la nostra percepció, la nostra interpretació, la nostra lectura (alguns cops individual, alguns cops com a societat) del que hi ha al món.
Tot per dir que és igual de com sembli de fotuda que està la cosa: aneu a votar, que és un dels pocs casos en què un pot fer valdre aquesta manera particular de percebre el món.
