[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
El primer fet, conseqüència de la crisi de la pandèmia, serà la manca de feina i l’atur general, sobretot al sector serveis (turisme, restauració…). Per combatre aquesta situació ja s’estan formulant propostes de subsidiar amb una renda bàsica les persones i famílies en pitjor situació. I és correcte. Ara bé, no deixa de ser una solució des de dalt, que agrada a l’Estat i li fa recuperar funció pròpia, i forma part d’aquella magnanimitat que comporta tot allò gratuït concedit per qui mana des de dalt. En el consens es pot sumar des del populisme esquerranós al més dretà i estatalista. Habemus renda universal!
I, no obstant això, el debat del treball és permanent i anterior a la crisi actual. Per una banda, les empreses entenen que el seu cost és gran, mentre que per l’altra, el país manté una taxa d’atur elevada i estructural, alhora que la Seguretat Social entra en dèficit profund, l’Estat paga atur, subvencions diverses com el PER al món agrari del sud i ara hi afegirà rendes bàsiques nascudes per la manca de perspectiva de treball. I seguim, les comunitats autònomes també paguen rendes socials de mínims i la mateixa presidenta de Madrid ja ha posat el crit al cel perquè l’Estat replicarà una cosa que les comunitats ja fan, posant de manifest el temor que tot plegat no incentivarà la recerca de treball.
I tanmateix, caldria fer una proposta per a un o dos anys que incrementi l’ocupació, un programa en la línia del que va ser l’antiga ocupació comunitària, segons la qual els ajuntaments donaven feina que era subvencionada per l’Estat en la part de mà d’obra i pels municipis en els materials. En els llocs on es va saber aprofitar (el cas de Sabadell) es va fer molta obra de manteniment i fins i tot de petita obra pública a edificis i espais públics.
Avui dia es podria replicar aquesta actuació a gran escala afegint-hi feines socials a molts centres d’atenció de persones, a escoles, a barris amb dèficits, es podria fer actuació ambiental i cultural i, de tot plegat, se’n podria treure un benefici social important. Però no serà prou i no són suficients unes quadrilles de treballadors contractats pel sector públic. Ara caldria una acció potent coordinada entre món públic i privat, en la qual participessin també les empreses i les entitats del tercer sector.
Caldria tancar el cercle de la manca de mà d’obra en les empreses i entitats socials, la manca de formació professional i de formació dual, amb una implicació entre Estat i món privat que reequilibrés els camps desajustats de l’actual mercat de treball. En els propers dos anys es podria subvencionar a mans públiques, per a TOTES les empreses que els fos d’interès, una quota de mà d’obra, en un percentatge de la seva plantilla, a canvi d’incrementar l’ocupació de forma temporal.
Aquesta acció hauria de fer-se amb la vista posada en la integració del mercat laboral, de la seva major equitat i en la perspectiva de la igualació des de diferents camps que ara existeixen en subsidis d’atur, PERs i altres. Això no elimina la teoria d’una renda bàsica, però cal incardinar-la amb la idea de treball com a element essencial d’integració social i dignitat de les persones. La visió conjuntural de la immediatesa de la manca de treball cal enfocar-la amb una mirada estructural a més llarg termini, tot apuntant cap a la superació de crac actual, amb una acció de xoc ben orientada i que no signifiqui només un cop de timó, una batzegada, sinó una reorientació, una acció entre món privat i món públic i aquest entès des de l’Estat central fins al paper reforçat de les comunitats autònomes i ajuntaments. Ni més ni menys, entomar el conjunt del problema.
És demanar massa? De fet, és el que el país requereix en l’àmbit estructural.
