Des de mitjans de maig he practicat una dieta informativa estricta pel que fa a qüestions relacionades amb el coronavirus: llegir només la dosi justa d’informació, una vegada al dia, i a base de lectures molt seleccionades de fonts periodístiques rigoroses –com ara el D.S. en tot el que toca a Sabadell i comarca. Evitar la sobreexposició ha estat la meva estratègia personal per fugir de la histèria i l’angoixa i, sobretot, per pair millor la informació i formar-me un criteri propi. Aquesta distància també m’ha estalviat estar al dia de les inevitables teories conspiratives que corren per les xarxes -i, últimament, també per la plaça de Colom de Madrid.
Per això de ser l’editor d’un diari, sempre hi ha qui pressuposa que tinc informació secreta i em pregunta la meva opinió sobre temes d’actualitat específics. Si fa uns mesos les preguntes feien referència a quan i com se succeirien les fases del desconfinament, aquest estiu un dels temes estrella han estat les teories de la conspiració. Que si tot plegat és un invent per vendre més vacunes. Que si la cosa va de la guerra comercial amb la Xina. Que si la Covid és part del pla de Bill Gates per dominar el món… (aquesta última és, de llarg, la meva preferida).
Cada vegada que algú m’ha preguntat per alguna d’aquestes teories –sobre les que ni en sé res, ni em fa cap falta– he recorregut al principi de Hanlon, que em va descobrir fa molt temps el bon amic Àngel Faus: “No atribueixis mai a la maldat el que pugui ser explicat per l’estupidesa”. És la prova del cotó contra l’estretíssim marge de credibilitat de qualsevol teoria conspirativa. El principi, d’un sentit comú aclaparador, s’entronca amb la cèlebre llei de Murphy (“Si alguna cosa dolenta pot passar, passarà”) i es basa en una certesa universal: l’estupidesa és molt més freqüent que la maldat (i, ja posats, que la intel·ligència). Comproveu-ho, us asseguro que no falla mai.
El problema ve, però, quan des d’una presumpta superioritat moral -sovint amb tics sectaris- es confon el sentit crític amb el terraplanisme. És perfectament legítim plantejar-se críticament la idoneïtat o l’efectivitat de l’ús obligatori de la mascareta a l’aire lliure en totes les circumstàncies. Com també ho és posar en qüestió si la histèria constant sobre les dades i l’evolució dels contagis d’aquest estiu ha estat proporcionada. O fer notar que aprofitar la crisi de la Covid-19 per prohibir fumar al carrer i a les terrasses és una (altra) estafa comunicativa de la nostra administració.
Francisco M. López ho descriu molt bé en el seu encertat article a Via Empresa (La crisi disruptiva: Espanya vs. Holanda), assenyalant una de les diferències entre la gestió de la crisi a aquests dos països: “Perquè les normes s’apliquin, el neerlandès necessita que les regles siguin senzilles, clares, justificades, limitades en el temps i sobretot que quedi demostrada la seva eficàcia. Si no és així, no es compliran i es combatran fins a canviar-les. Una actitud molt oposada a la manera mediterrània resumida en la frase ‘feta la llei, feta la trampa’”.
I és que en aquest país de mesells polaritzats, ens mereixem que ens tractin d’idiotes.
