[Manel Cunill, ambientòleg]
No hi ha res pitjor que anunciar que repartiràs un cabàs de milions d’euros per després a correcuita desencadenar una frenètica cursa per inventar projectes o rescatar alguna proposta arraconada. Això és el que passa a l’hora d’optar als Fons de recuperació europea, els mal anomenats properes generacions. Sembla evident que engegar la màquina de fer bitllets més aviat el que comportarà a les properes generacions serà fer-se càrrec del deute de tot plegat. I més quan els imports d’algunes d’aquestes ajudes són superiors als pressupostos ordinaris de moltes institucions. En aquest cas, millor deixar-se aconsellar per la prudència.
Entre els àmbits escollits per les autoritats europees hi ha aquells relacionats amb la sostenibilitat i l’emergència climàtica, entre d’altres. Un exemple el tenim amb la substitució de les fonts de generació d’energia. Des de fa mesos sembla que l’objectiu és omplir de panells solars i aerogeneradors cada racó del país, sigui a terra ferma o al mar, per salvar-nos de l’emergència climàtica. Tot plegat amb el noble propòsit de reduir les emissions de CO2. Les grans corporacions del sector ja afilen el llapis.
Si fem una mica de memòria, l’any 2007 la Unió Europea (UE) es va proposar reduir, entre altres mesures, el 20% les emissions de gasos d’efecte hivernacle segons l’any 1990. Els resultats del conjunt de la UE són majoritàriament satisfactoris excepte amb casos com l’Estat espanyol, que les havia incrementat. Catalunya tampoc és una excepció i les dades del 2019 evidencien un increment de les emissions d’un 13,2%. Malgrat que Catalunya disposa d’una Llei de canvi climàtic des del 2017, sembla evident que els deures ambientals encara s’acumulen i el repte de descarbonitzar el país està a les beceroles.
Si volem descarbonitzar el país, el primer pas seria reduir el consum d’energia final. En aquest cas, hem de ser conscients que gairebé el 50% d’aquest consum són productes petrolífers amb una gran incidència amb la mobilitat com ara l’aviació, el transport de mercaderies i els cotxes que conduïm per carreteres i carrers. La resta es reparteix amb el gas natural (24%), energia elèctrica (25%) i energia renovable (4%). Per tant, l’opció més prioritària és reduir aquest consum d’energia final de productes petrolífers. I això vol dir decidir quina mobilitat volem. Sense un decreixement del consum de combustibles fòssils, l’estalvi de les diferents formes d’energia i l’increment de la producció local d’energia a partir del sol i el vent no ens sortirem. La descarbonització de l’economia és la palanca de canvi per albirar un futur més equitatiu i ambiental.
Els canvis d’hàbits i moure’ns menys és la pauta per ajudar aquesta reconversió de les nostres activitats i el metabolisme de les ciutats i viles. Evitar amuntegar-se a les petites i grans megalòpolis o bé aconseguir nous enginys per emmagatzemar energia elèctrica per quan el sol dorm són reptes significatius. És evident que s’ha d’aturar la lògica de cremar banalment combustibles fòssils fins a malmetre el nostre espai vital. Molts reptes que només es podran afrontar amb convicció, decisió i perícia tant en l’àmbit de ciutat com de país. Dues escales de treball inapel·lables.
