[Per Manel Larrosa, Arquitecte i urbanista]
La ciutat té un problema greu en ser cada dia més ciutat dormitori. Si a principis de segle la diferència entre persones residents amb feina i llocs de treball a la ciutat era de 10 mil, avui ja són més de 20 mil. Cada dia surten a treballar fora molt més de vint mil persones perquè també treballen en ella innombrables de fora. A Terrassa la situació és similar i per contra Barcelona n’ofereix un escreix de més de 350 mil.
Els pobles de l’entorn, amb extensos polígons, no pateixen aquest dèficit i ciutats com Cerdanyola i Sant Cugat juguen a universitat i façana d’autopista. La solució local només pot caminar per refer el sòl d’activitat de la ciutat, la trama urbana industrial, car en ella hi ha de tot: serveis, comerç, magatzems… Algunes oportunitats, com l’espai del Ripoll amb 35 hectàrees de sòl industrial, són importants, però només constitueixen una petita part de la solució convenient i no la més fàcil, precisament.
A la ciutat li cal multiplicar la seva capacitat d’oferta i atraure activitat com ara mateix capta residents de la capital: per una oferta urbana d’una certa categoria. L’espai a refer és tota la part sud-oest, des de la Rambla Iberia, a Rocafort i fins Bernat Metge, l’antiga carretera de Bellaterra i, encara més, irradiar a l’eixample sud industrial entre la carretera de Barcelona i la Gran Via, o el vell barri d’Hostafrancs entre Gràcia i Can Feu.
Però aquesta opció demana un centre difusor. I el tenim, són unes 20 hectàrees de parcel·les del polígon del sud-oest, amb carrers de 20 o més metres d’amplada i illes més grans que les de l’eixampla barceloní. Aquí podem pujar pisos en alçada, tot el que l’aeroport ens deixi, i fer ciutat d’activitat amb la complexitat de l’eixample barceloní o del Poble Nou, l’anomenat 22@, una operació que ens marca el camí.
Sovint s’ha parlat de què cal fer amb el sector Hermètic (vorals de Rocafort) o amb la façana de Rambla Ibèria i aquest i altres sectors necessiten un director fort, un potent líder que només pot ser l’espai del sud-oest per la seva magnitud. Aquí podem créixer fins a mig milió de metres quadrats de sostre d’activitat i, potser, perquè aquesta ciutat sigui complexa, hi ha d’haver una petita quota d’habitatge, potser preferentment en solucions lligades a l’activitat, com “lofts” de professionals. Els detalls cal polir-los, però l’essència és voler fer un gran salt de transformació, assumir el repte al llindar del real problema que patim.
És més, hi ha maneres de fer-ho que ho impulsarien pràcticament sense inversió pública prèvia i només amb la participació privada. La multiplicació del sostre edificable comportaria algunes cessions i alguna quota d’urbanització, seguint l’experiència de quaranta anys de “transformacions d’ús” a les velles fàbriques i vapors de l’eixampla del XIX, només que en el del XX i ara per a garantir activitat, no per a reforma urbana residencial i de dotacions i espais lliures.
L’espai del sud-oest és la primera façana de la ciutat per l’autopista i està servida per l’estació sud de rodalies i la vella carretera de Bellaterra (Bernat Metge) passaria a ser un gran passeig verd al mig del nou centre d’activitat. Es refaria un eix de ronda urbana que, naixent a la Plaça Espanya, seguint per l’Eix Macià, Ronda Ponent, Rambla Ibèria, Rocafort i Bernat Metge, enllaçaria amb el passeig d’Espronceda traient-li el caire de cul de sac i oferint un vincle a la zona sud. Un eix amb quatre estacions ferroviàries i que alhora seria una potent línia de bus.
I què cal? -doncs, admetre plenament la dimensió del nostre problema, que és just el de definir espai per a 20.000 llocs de treball, més els que devem a l’atur. Cal admetre que hi ha solució i que necessitem una activa oficina municipal que ho gestioni amb celeritat, talment com es va fer amb l’Eix Macià i el Parc Catalunya, o a Barcelona s’ha fet amb el 22@.
El govern municipal és coneixedor de la proposta des de fa més de mig any, però dubta, medita i, de moment, s’excusa.
