[Per Arnau Bonada, economista i president de la Xarxa Onion]
Si hagués estat a la Cimera del Clima de Glasgow, m’hauria agradat preguntar als experts en transició ecològica què opinen sobre destinar diners públics a l’obertura d’un nou aparcament per a vehicles privats al bell mig d’una ciutat. En especial, hauria estat interessant conèixer la reacció de l’activista Greta Thunberg en explicar-li que, precisament, aquest és un dels projectes sostenibles i innovadors que, a Sabadell, presentem a la convocatòria dels Next Generation.
De fet, per situar el comitè avaluador dels fons europeus, es podria citar a la memòria del projecte la frase de Pere Quart a Joan Maragall, la qual ens recordava el gran Jaume Barberà en el seu article de dissabte: “Don Joan, excusi la franquesa, però no oblidi que vostè i jo venim de Sabadell, poble d’estar per casa. Al capdavall som bàrbars”. Amb aquest preàmbul com a contextualització, potser el comitè seria més pietós a l’hora d’analitzar la nostra proposta.
Ironies a banda, el pàrquing del Passeig em sembla un cas paradigmàtic de la complexitat dels temps que vivim. Quan es parla d’una infraestructura pública amb tant d’impacte a una ciutat, la divergència de punts de vista és inevitable. Així ho recollia, amb molta pluralitat, l’article Falten places d’aparcament? d’aquest Diari.
Com a complement a l’article, se’m plantegen diverses preguntes: quin dret ha de prevaldre, el dels veïns que viuen a la zona o el dels veïns que viuen fora i volen accedir al Centre amb vehicle privat? S’ha de prioritzar el dret a gaudir d’un entorn pacificat i a menys contaminació o, per contra, cal ponderar preferentment el dret a la mobilitat i a l’accés als serveis? L’Ajuntament ha de ser àgil i decidir unilateralment què fer o cal establir un procés participatiu previ per decidir conjuntament amb la ciutadania?
Francament, no tinc cap resposta sòlida als dilemes anteriors. Sí que crec oportú recalcar el concepte econòmic de cost d’oportunitat. És a dir, els recursos públics que es destinin a aquest aparcament es deixaran de dedicar a altres projectes o inversions. Es tracta, en definitiva, d’una infraestructura incòmoda; el que popularment es coneix com a patata calenta. Veurem quin és el resultat final i com una solució que hauria estat incontrovertible al segle XX s’adapta als requisits i a les circumstàncies del segle XXI.
