[Per Èlia Soriano-Costa, portaveu adjunta d’Esquerra Republicana a l’Ajuntament de Sabadell]
L’estiu és temps de lectures endarrerides. D’obrir el xat amb nosaltres mateixes i revisar aquells articles dels quals un dia vam pensar: “El llegiré després”, aquell “després” que no ha arribat fins que les temperatures superen els 30 graus i la canalla dorm, o fa veure que dorm, havent dinat.
Cada estiu em passa. Un volum important d’articles ajornats no s’arriben a llegir sencers perquè han caducat: la urgència de la comunicació contra el fons del contingut. N’hi ha d’altres que, en llegir-los, queden despullats de l’oportunitat del moment i mostren un espai buit. Conseqüències de la política de l’anunci: la que busca ocupar espai, generar contingut, que és diferent de generar polítiques. Quan la finalitat és l’anunci en lloc de deixar que sigui l’efecte de la teva política, el mandat dels ciutadans resulta estèril.
Que la política sigui compatible amb el bon govern és imprescindible perquè els qui són dins de les institucions treballin per al conjunt de la societat i no per als de sempre. És evident que tots tenim idees polítiques que creiem que són les més adients per fer-nos avançar com a societat
–en el cas de la política municipal, com a ciutat–, però quan queden supeditades a la política de l’anunci, l’ètica política se’n ressent.
La qualitat democràtica d’una societat es mesura, en part, per la quantitat i el tipus d’informació de què disposen els ciutadans sobre els assumptes polítics, i està fortament en contradicció amb la política de l’anunci, la d’anar fent fotografies i declaracions cada vegada més grandiloqüents amb la certesa que només un 10% passarà, i qui dia passa, any empeny.
Només avançarem com a ciutat si tenim la valentia política de posar a disposició de la ciutadania com són de productius els mandats, quines conseqüències transformadores generen. Només si podem donar dades, resultats de les polítiques de reducció de desigualtats; només en cas de millorar la qualitat democràtica implementant polítiques de cocreació; només quan disposem d’evidència científica de la reducció de partícules contaminants als nostres carrers fruit del disseny de plans locals d’actuació, o en ser capaços d’implementar un factor d’avaluació de la igualtat de gènere en polítiques tan importants com el pressupost municipal per superar les incorreccions de gènere que es donen a la ciutat.
La resta són només polítiques d’aparador, que no pretenen transformar, sinó que són un requisit necessari per guanyar eleccions, allunyant-nos del nostre deure de servei públic.
I una conseqüència més de la poca materialització dels plantejaments, més a llarg termini i més dolosa encara: l’increment de la desafecció política de la gent, la seva baixa identificació amb els representants polítics, la seva poca confiança en les institucions, que provoca, alhora, el seu desprestigi i l’augment d’un clientelisme perillós per al conjunt de la societat.
Lectures endarrerides i descartades perquè les propostes llançades pel govern de la ciutat no han comptat amb prou aportació econòmica per a una veritable transformació. Les han protagonitzades polítics quasi ubics que s’han limitat a cobrir l’expedient i han anteposat a les seves funcions la seva agenda personal, sense impacte real en la vida de la gent, i que, a poc a poc, van empetitint la ciutat. Anuncis a banda, les administracions de rang superior els forcen a prendre algunes mesures, però això no vol dir que transformin res.
Una languidesa que és urgent revertir amb un lideratge orientat als reptes socials, democràtics, ecològics i feministes que ens planteja el moment. Sortir de la política d’aparador per desenvolupar política de transformació és una urgència i, a Sabadell, a més, serà possible.
Nota de l’editor: El D.S. obre les pàgines a les opinions dels grups amb representació a l’Ajuntament, que es publiquen segons ordre d’arribada.
