[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
Busqueu a Google: El chorrito del boticario de la pel·lícula de Berlanga Bienvenido mister Marshall (1953) i trobareu els antecedents d’allò que fa felices les autoritats respecte a les fonts d’aigua i llum. Clar que sempre hi ha el precedent de la font màgica de Montjuïc, de Carles Buigas, que ens demostra que si es vol la plena joia d’una opció ben fallera, cal fer-la ben gran i potent, perquè altrament et quedes curt.
El nou projecte del Passeig, redactat per l’Ajuntament, conté aigua i llum en l’espai on havia estat la plaça medieval. I això és tant perillós com popular, tot sigui dit en sentit de precaució. Només si es juguen aquests dos elements amb molta intel·ligència el resultat podrà ser reeixit.
La demanda popular de recuperar el brollador del Passeig, impulsada per la greu sensació de desolació de l’espai actual, és ben real i comprensible. De fet, és una demanda política que només es pot negar en funció d’un bé superior i d’un argument incontestable. Per això, una política professional com l’alcaldessa ha acceptat la demanda i implica resoldre-la al mateix lloc on l’aigua havia estat. Populisme? No necessàriament, com negar-s’hi també fou un paternalisme maldestre. Tot depèn de com es resolgui. I aquest és un lloc difícil, per una corba de circulació, per les reixes de ventilació de l’estació i perquè és una frontera entre dos espais, un lloc trencat, molt desequilibrat.
En el projecte municipal es proposa un portal que conté un salt d’aigua, sobre el qual es projectaria llum, per exemple amb el nom de la ciutat. I a la nit, afegir llum a l’aigua suposa el súmmum del regal polític popular, per encisador.
A favor de la proposta hi compta que l’aigua davalla, que no és un brollador comú cap amunt. Aquest fet el naturalitza i permet afegir-hi la llum amb menys artifici, amb més subtilesa. Encara més, aigua i llum acompanyaran aquest pòrtic amb brolladors al mig de l’espai de l’antiga plaça Vella, però seran més efímers, sense suport, com els que ja hi ha a la plaça de Sant Roc. Aquests, com que no seran permanents, són menys preocupant, menys arriscats que siguin massa un caramel ensucrat, és a dir, ens juguem molt més en el pòrtic esmentat.
Primera qüestió: ha de ser baix?, en un lloc acompanyat d’edificis de 8 i més plantes? Doncs diria que no, que almenys li cal l’alçada dels fanals propers, que fan uns sis metres, com d’una planta i pis. I no hauria de ser esvelt i vertical i no apaïsat? També crec que sí. Llavors, el salt d’aigua tindria més recorregut, de real cascada i no, dispenseu-me la ironia, de dutxa.
Segona qüestió: i posats a ser alt i esvelt, no podria ser més artístic? Doncs perquè no. Per exemple, recupero un projecte d’un concurs barceloní per a la vila olímpica. Era una font a la rotonda dels peus dels dos grans gratacels. Era vertical i combinava una columna salomònica, diguem que amb aire femení, de la part alta de la qual brollava una cabellera d’aigua, des d’un vidre que feia de testa. Voleu afegir-hi llum? Se n’hi pot situar en el bassal inferior i en el gruix del vidre superior. Aquest exemple assoliria una petita dimensió en planta, adient a aquest lloc, i no ocuparia gaire més que un fanal. A Barcelona el suport era verd de coure oxidat, aquí podria ser d’inoxidable, ben matisat. La impressió d’aquesta figura és que la imatge de la caiguda de l’aigua es compensa per l’ascensió del gir cargolat del suport, més elaborat que un simple pòrtic rectangular.
“Ens cal Art, en majúscules, a part de verd, bancs, rajoles, fanals i jocs d’infants”
Aquest no és més que un exemple, però ens indica que potser caldria fer un petit concurs per a un disseny senzill, però amb càrrega artística, és a dir, no ens hauríem de conformar amb un de menys correcte perquè simplement ja conté aigua i llum.
Aquest és un cas més de la raó que ens cal Art a l’espai públic. I, a prop, tenim un Clarà en el monument al Dr. Robert i en la campana de Tàpies, ambdós amb un dèficit de col·locació, massa baixa la primera i amb un precari marc verd la segona. Però ambdues acompanyen i molt. En la millora de l’espai que ara s’endega li cal un semblant complement. Si l’evangeli diu que no es viu solament de pa, sinó també de la paraula, ens cal Art, a part de verd, bancs, rajoles, fanals i jocs d’infants… Ens cal Poesia i ens cal Art, en majúscules, altrament amb artificis de poca volada no assolirem el vol que convé.
