[Jordi Serrano, Historiador i rector de la UPEC]
Hi ha molta gent que creu, en el sentit més religiós del terme, que per anar a votar cal fer-ho amb il·lusió. No sé d’on han tret aquesta estrafolària idea. He fet una gran recerca i he arribat a la conclusió que aquesta és una idea dels “nous filòsofs” postmoderns francesos dels anys setanta, és a dir, una imbecil·litat total derivada de la irracionalitat més absoluta pròpia del pensament postmodern (un oxímoron).
En tots aquests anys de democràcia, quantes vegades hem anat a votar? Inclosos referèndums europeus, espanyols i catalans (aquests es podrien dividir amb els legals, els il·legals i els que estan prohibits per la monarquia dubtosament parlamentària), potser unes quaranta, és una dada aproximada, ja que m’ha fet mandra comptar-ho. Pel cas, tant fa. De totes elles, amb il·lusió, allò que se’n diu il·lusió, potser he votat en quatre o cinc ocasions. Les altres he anat a votar per diverses raons. La primera és que durant molts anys a Espanya han estat prohibides les eleccions democràtiques. La segona és que he anat a votar l’opció menys dolenta de totes. Això sí, sempre, sempre he votat opcions d’esquerres. Crec que en un moment o altre de la meva vida he votat totes les esquerres. Sí, soc així de ximple. I una tercera opció és que he anat a votar perquè no guanyés el centredreta, la dreta i l’extrema dreta.
Els partits creuen que si els votes és que ho fas amb il·lusió. I s’equivoquen del tot. Crec que estaria bé al costat de les urnes posar un sistema afegit en què poguessis dir el que penses. Per exemple, us voto, però ho esteu fent molt malament. O, per exemple: comuniqueu malament perquè quan trieu els responsables institucionals i els candidats, no ho feu per la seva capacitat comunicativa i ideològica. Crec que en el fons no volen saber el que pensen els votants. El problema fonamental de l’esquerra és que fa molts anys que diu que ve el llop. I això ja no cola en el moment que efectivament ve el llop.
I els ciutadans, davant d’una esquerra que es limita a gestionar el més petit àmbit d’actuació de la història, el que hauríem de fer és votar i després estar quatre anys dient-los que potser critiquin els rics amb contundència. Si els veiés realment emprenyats, ja em donaria per satisfet, encara que no puguin fer-hi gaire. I una cosa, que on puguin gestionin ràpid i amb contundència, que no esperin els finals de mandats quan ja no s’hi és a temps. I que ho facin sense fer-se perdonar. Encara no entenc per què tenim una esquerra que està tan pendent del que diran els rics. Als seus dirigents els diria: poseu-vos-ho al cap, els rics, digueu el que digueu, sempre intentaran fotre-us fora de les institucions de forma democràtica, de forma judicial o de forma criminal. O sigui que, amics, aneu a votar i deixeu-vos de beneiteries cursis. I feu altres coses amb il·lusió. A l’hora de votar no cal.
