Sigui a causa del canvi climàtic o perquè vivim en un país en què no sap ploure, la manca d’aigua s’està convertint en una amenaça flagrant i un problema important. A Sabadell, però, des de molt enrere ja s’han viscut i patit experiències semblants. Mercè Argemí i Esteve Deu escriuen a 900 anys d’història de l’aigua a Sabadell, del segle XI al 1949: “l’escassetat d’aigua i les consegüents restriccions van continuar essent un problema greu durant molts períodes a la nostra ciutat, com ja havia estat en èpoques anteriors, i continuaren ocasionant nombrosos conflictes d’interessos dins d’aquesta i amb altres localitats veïnes. La situació s’agreujava encara més en els períodes de sequera i, especialment, en els mesos d’estiu”. Fragment que fa referència als problemes de manca d’aigua a la ciutat a finals del segle XIX.
Quan hi va haver el convenciment general que l’Ajuntament no podia proporcionar aigua per a tothom, va néixer la primera iniciativa privada per al proveïment d’aigua a la vila. L’any 1843 es va crear la societat Amantes de la Agricultura e Industria de Sabadell, que tenia l’objectiu de buscar aigua per a tot el públic de la població: tant per als industrials com per als vilatans. Aquesta societat es va convertir, l’any 1861, en la Societat de Propietarios de la Mina de Aguas de Sabadell, però era coneguda popularment com l’aigua de Ribatallada. Aquesta empresa recollia i conduïa des d’aquest paratge l’aigua fins als dipòsits clarificadors del carrer de Vilarrúbias, dipòsits que es van construir l’any 1865 i van ser tancats dins d’una edificació coneguda com el Templet de les Aigües, obra que es va acabar l’any 1867.
En els seus inicis, la societat s’havia compromès a subministrar 10 plomes d’aigua (20.000 litres en 24 hores) a cada 150 famílies, que equivalia a 133 litres per família i dia. Després, l’Ajuntament li va demanar 30 plomes més per a tres fonts públiques de tres aixetes cadascuna. Quan hi havia molta sequera, es feia ús de l’aigua de Can Borguñó. L’any 1901 es van fer obres per allargar les mines de Ribatallada cap a Can Salas i amb intenció de fer-les arribar fins al subalvi del torrent de Gotelles.
Una altra font de proveïment de cabal d’aigua procedia per conducte subterrani des del subalvi de la riera del Palau de Terrassa, que més tard va ser coberta i convertida en la Rambla d’aquesta ciutat. Era coneguda com la Mina Vinyals. Els sabadellencs coneixien aquest subministrament com l’aigua de Terrassa. Els drets de captació eren concedits des del 1825 a Salvador Viñals i Galí, un il·lustre terrassenc. Era un fabricant de teixits que havia estat batlle de Terrassa l’any 1808, va dirigir la Junta del Vallès a la guerra del Francès i va ser diputat a les Corts de Cadis del 1812. L’objectiu de la Mina Vinyals no era únicament regar les seves terres, sinó tenir aigua per a les tres casetes, per beure i per rentar la llana i els batans que tenia al carrer de la Cisterna. Salvador Vinyals va morir l’any 1834.
Temps més tard, Andreu Mari i Valls va comprar la Mina Vinyals i l’any 1872 amb els seus socis, Josep Roviralta i Jaume Vives, van constituir a Sabadell la societat Andres Marí i Otros. La construcció de les mines i conduccions fins a Sabadell van durar molts anys a causa de l’oposició dels terrassencs, oposició que després d’haver produït, fins i tot, amenaces de mort, va ser vençuda i les aigües de Terrassa van arribar al dipòsit de la Serra d’en Camaró de Sabadell d’una capacitat de 7.500 metres cúbics. El cabal es va intentar augmentar el 1897 arrendant un pou de can Torrella, on hi havia instal·lada una màquina de vapor que a la vegada elevava tot el cabal fins a la Mina Vinyals.
En aquell començament de segle, aquestes mines donaven, amb fortes fluctuacions, unes tres-centes plomes la de Terrassa, cent cinquanta una mina feta a Can Viver i sis-centes el pou de Can Torrella. Sovint es produïen discussions entre la Societat Marí i Cia i l’Associació de Compradors de Plomes d’Aigua, discussions que no van cessar fins que van adquirir la total propietat de les aigües. Els successors dels senyors Marí i Vives amb els senyors Isart, Viver i Amat van constituir el 1903 una societat anònima amb un capital d’un milió de pessetes que va nomenar-se Compañía de Aguas para el Abastecimiento de Sabadell.
Dels anys que van des de finals del segle XIX fins a la primera desena del XX, moltes idees, projectes i ofertes es van posar de manifest per millorar el cabal d’aigua que la ciutat necessitava. Es va obrir novament el pou del Pedregar, es va enfondir el de l’Ajuntament, es van fer, sense èxit, gestions per fer una captació a la mina de Can Puiggener, hi va haver una oferta d’aigua des de Can Moragues, dels germans Casalí, propietaris de la mina d’en Casalí i temporalment se’ls va acceptar 150 plomes amb destí als safareigs públics. Es va desestimar l’oferiment de poder captar mil plomes a la Plana de Ca n’Oriac i encara el 1907 es va enfondir novament el pou de la Casa de la Vila. Moltes d’aquestes ofertes eren inacceptables per massa elevades i altres perquè oferien massa dificultats. L’any 1917 a Ribatallada s’hi va construir un petit pantà amb la finalitat de mantenir sempre una reserva.
