El dimarts dia 13, el Centre d’Esports organitza l’acte central per commemorar els seus 120 anys de vida. Serà sobre la gespa de la Nova Creu Alta amb la presència d’autoritats, directius, exjugadors i representació de diferents àmbits de la ciutat. El soci també tindrà un gran protagonisme, sobretot per premiar la seva fidelitat i suport en els moments més difícils.
Així ha estat durant el recorregut d’aquests 120 anys. L’afició mai ha fallat. Per això volem recordar moments importants, moments crucials en aquesta sèrie que iniciem amb un doble ascens que es va celebrar a la Nova Creu Alta el mateix dia, un 5 de juny, amb 17 anys de diferència i un denominador comú: es tractava de sortir del pou de la Tercera Divisió.
Diuen que els clubs viuen cicles. Doncs el Sabadell va passar de l’època daurada a veure’s a la tercera categoria estatal en només tres anys. El 1972 baixava a Segona Divisió després de 7 temporades a l’elit i en la 74/75 es consumava el descens a Tercera -que ara seria la Primera RFEF-. Dos anys va costar recuperar la categoria de plata. El 5 de juny del 1977, un cop de cap històric de Fernando Muñoz en el minut 54 doblegava la resistència de l’Olímpic de Xàtiva i feia esclatar l’eufòria d’una Nova Creu Alta plena a vessar. També calia una ensopegada del Mallorca a Tarragona que es va produir.
Fernando Muñoz, autor del gol davant l’Olímpic de Xàtiva el 1977, en un partit del Sabadell de veterans / Ll. F.
“Va ser el gol més important de la meva carrera”, rememora encara amb emoció el seu autor, un jugador format al planter. “La rematada de cap no era el meu fort, però quan vaig veure venir la pilota vaig tenir la intuïció d’impactar en paràbola i va sorprendre el porter”, afegeix. Quaranta-sis anys després, Fernando encara té al cap aquella intensa jornada. “Va ser una tarda de molts nervis perquè calia la derrota del Mallorca també. Els que jugàvem miràvem a la banqueta per saber notícies. Un directiu del Sabadell havia viatjat a Tarragona i anava informant per telèfon. En aquella època era difícil comunicar-se, no és com ara”. L’afició també estava pendent de la ràdio i quan va marcar el Nàstic “es va celebrar gairebé com el meu gol”, diu l’exdavanter arlequinat.
“Va ser una celebració molt intensa perquè mai en tota la lliga havíem sigut líders. Una gran ratxa en la recta final va ser decisiva per arribar amb opcions al final. Per això es va celebrar encara amb més ganes. S’havia patit molt després de passar de Primera a Tercera en quatre anys”. Un altre factor important va ser “la presència de jugadors de casa, que sempre donen un plus”.
El miracle del filial
Aquesta reflexió de Fernando Muñoz agafaria la seva màxima expressió la temporada 93/94. El Sabadell travessava una de les pitjors crisis de la història: esportiva i institucional. Un doble descens el condemnava a Tercera Divisió, llavors la quarta categoria estatal. Un filial irrepetible, amb Antonio Jaurrieta al capdavant, va ser la salvació. Gairebé un miracle. “Vam tenir la sort de pujar una generació de joves jugadors de casa molt bona i ens vam convertir en el primer equip”, explica José Luis Garzón, ara enrolat en l’estructura tècnica del Vila-real.
En aquella època, la seva cama esquerra era una màquina de fer gols. “Recordo que ens va costar al principi, calia una adaptació, però després vam fer una temporada sensacional. L’afició va bolcar-se, amb 4.000 espectadors en cada partit, i el play-off va ser una bogeria. Per a mi jugar al Sabadell era el meu somni de petit, com ho havia fet el meu pare. Ell va viure la millor època del club i jo vaig ajudar a sortir d’una situació molt complicada. Va ser molt especial”, diu amb emoció. Una de les claus d’aquella gran connexió entre la grada, segons Garzón, va ser “el fet d’haver-hi una majoria de jugadors del planter. La gent va identificar-se amb nosaltres des del primer moment. Se’l va fer seu i vam notar un suport impressionant. Va ser un ascens molt celebrat perquè hi havia ganes, l’afició necessitava una alegria després d’uns anys molt dolents amb el doble descens”.
Garzón jr. va fer un tàndem letal amb Manel Martínez. “Ens complementàvem molt bé. Fèiem una gran parella, a dins i fora del camp. Mai va existir una competició per veure qui marcava més gols. Potser ara ja no es veuen davanter com el Manel, però en aquell moment va ser decisiu”. Un dels gols més importants de José Luis va arribar a la Nova Creu Alta davant l’At. Balears en el play-off. “Ens estava costant i vaig marcar amb un xut de falta llunyana. Sempre ho celebrava mirant a la graderia on jo sabia que estava la meva família, per agrair-li tot el seu suport. Ara, quan tens un fill, t’adones dels sacrificis que van haver de fer els teus pares en el seu moment”.
Pinya arlequinada (José Luis Garzón amb el dorsal 11) després d’un dels gols al Crevillente (1994) / D.S.
Manel Martínez confirma la teoria del seu amic i excompany: “La majoria dels jugadors havíem coincidit al juvenil i després al filial. Formàvem una gran pinya. De fet, alguns com José Luis, Piti o jo vam debutar abans a Segona Divisió A en el tram final de l’anterior temporada que a Tercera amb el primer equip”, recorda.
La temporada no va ser un camí de roses, amb molts problemes econòmics. “El paper de l’afició i persones com la Gina, va ser clau. Recollien diners amb les famoses guardioles. Allò ens va donar molta força per aguantar i continuar guanyant. De fet, la temporada anterior, molts aficionats es quedaven a la Nova Creu Alta a veure el partit del filial que jugava després del primer equip perquè es divertien més i veien gols. Aquell equip va ser clau per la supervivència del club un any després”.
En l’àmbit esportiu destaca el rol de jugadors veterans com Manolo Garcia i especialment Tito Téllez: “Nosaltres fèiem gols i l’equip tenia molta pólvora, però calia un equilibri defensiu. Téllez era infranquejable, feia de líbero de l’època. Li dèiem el Kaiser. Vaig ser molt feliç perquè, suposo, tampoc tenia els problemes que podien afectar a jugadors que necessitaven més els diners per mantenir a la seva família. Alguns ho van passar malament”. Sobre el tècnic, Jaurrieta, també tot són elogis: “Potser els seus mètodes eren ja antiquats, però era com un pare per a nosaltres i ens donava una gran confiança”.
El dia de l’ascens, contra el Crevillente, gairebé és substituït al principi per lesió: “Vaig aguantar i fer un gol, però amb molt de dolor”, subratlla. El Manel ha viscut ascensos amb l’antic CD Logroñés, un a Primera Divisió, però res a veure amb el del Sabadell: “són molt diferents. En el cas del Logroñés, tenia més repercussió mediàtica encara que jo sempre recordo amb molta emoció l’experiència del Centre d’Esports. Guardo vídeos dels resums dels partits i els gols. Érem uns inconscients, però va valer la pena”.
