[Josep Gisbert, periodista]
El senyor Esteve és el botiguer modèlic que, després d’haver engrandit i consolidat el negoci fundat pel pare, de cop i volta es troba que el fill no el vol continuar. Molt resumit aquest és l’argument de l’obra de Santiago Rusiñol escrita l’any 1907, L’auca del senyor Esteve, que retrata la vida de la burgesia catalana de l’època a Barcelona i descriu, d’acord amb els valors del moment, el conflicte entre generacions: la primera crea l’empresa (l’avi), la segona la fa créixer (el pare) i la tercera la dilapida (el net). Així, la crua realitat del senyor Esteve és que, malgrat tota una existència d’esforç per tirar endavant el negoci de la família, no té qui el succeeixi. El senyor Esteve, doncs, no té relleu.
Més d’un segle després, la trama d’aquesta novel·la costumista de començament del segle XX continua sent plenament vigent a la Catalunya del segle XXI, perquè resulta que són molts els senyors Esteve –i les senyores– que es veuen obligats a tancar la botiga, no per falta de parroquians, sinó perquè no tenen ningú que se’n faci càrrec, bé perquè directament no tenen descendència, bé perquè la que tenen vol dedicar-se a altres coses –com succeeix a la història de Santiago Rusiñol– i passa olímpicament del negoci familiar. I Sabadell, per desgràcia, ha patit i pateix uns quants de casos d’aquesta mena, el penúltim dels quals és el de la propietària de l’Herboristeria La Campana, situada al carrer de la Rosa des del 1950, Montserrat Artigas, que el 30 de juny es va veure obligada a tancar-la en jubilar-se sense tenir ningú que n’agafés el relleu. L’últim de plegar pel mateix motiu, de moment, ha estat la Joieria Rellotgeria Borrell, creada el 1949 com El Cronómetro, que va abaixar la persiana el passat dia 21. I tampoc no trigarà a fer-ho la botiga d’electrodomèstics Milar Brunet, amb una història que es remunta al 1945.
Abans els han precedit molts altres tancaments també sense successió. Per no anar gaire lluny en la memòria, entre els més recents noms il·lustres del comerç local com la merceria Homedes, fundada el 1885, i la també merceria La Moda, oberta el 1931, totes dues al Centre, o la papereria El Cantó, creada el 1982, i les pastisseries Gil i Núria, de la dècada del 1960, a la Creu Alta. I les males llengües anuncien que uns quants establiments més del centre, i concretament del passeig de la Plaça Major, els seguiran les passes d’aquí a no gaire igualment per falta de relleu (el dissabte ho fa la Llar del Llibre, allà des del 1957). El degoteig és constant, i fins a cert punt normal, fruit de l’evolució dels temps. Segur que tothom reté el record de les botigues de la seva infantesa que s’han quedat pel camí i que van marcar una època completament diferent de l’actual. És la constatació que el món canvia i que adaptar-s’hi no és fàcil.
Tanmateix, la desaparició de comerços emblemàtics o singulars denota la pèrdua de personalitat a favor de les franquícies de les marques que a tot arreu són les mateixes i no juga precisament gens a favor de la imatge de la ciutat. És el que és propi i de ningú més el que dona valor afegit, però el que cada vegada costa més de mantenir. Sabadell, en aquest sentit, és un mal exemple, perquè la sensació és que no ha sabut conservar part del seu patrimoni –el teixit comercial també mereix tal consideració– com en altres llocs sí que s’ha fet. Amb l’agreujant que la majoria de les botigues que pleguen veles no ho fan per falta de mercat, que hi és i que amb pèrdues així queda desproveït.
El senyor Esteve s’ho hauria passat malament a Sabadell en veure com tants establiments han d’abaixar la persiana per falta de continuïtat. Potser caldria trobar la manera de posar en contacte comerços tradicionals sense successió i joves emprenedors que cerquen una oportunitat i que, tot i no ser de la família, ves a saber si estarien disposats a agafar el testimoni i continuar el negoci.
