El sabadellenc Jordi Boixaderas i Carles Martínz (foto: David Ruano/TNC)
Ahhhh! Quantes emocions condensades, dins i fora l’escenari, per una obra que és, per ella mateixa i ara també per circumstàncies imprevistes, «el teatre dins el teatre»! Quanta suor i nervis, sobrepassats de seguida per l’alleujament, la satisfacció i, per fi, la glòria.
Ovació dempeus i molt sentida i merescuda, doncs, per La Bête dijous passat a la Sala Gran del TNC, atepeïda de cares conegudes. I una tela amb un missatge de la companyia per Anna Lizaran: «T’esperem».
Quan encara ressonava amb força l’última i emocionant intervenció de Jordi Boixaderas, pujant per la platea com un Elomire abatut que ha tirat la tovallola, renunciant a un lloc privilegiat per no aguantar «els cretins que ens manen» i la baixesa egòlatra que llepa el cul al poder –tot i que ell també n’ha tret els seus rèdits, és clar– quedava ja palès el triomf suat i maratonià de Jordi Bosch com a Valere, l’actor de carrer, la bèstia. Quina bèstia! La seva primera rèplica, 25 minuts sense parar de parlar, va arrencar unes ovacions balsàmiques.
Bisturí a la professió
Però anem a pams perquè la cosa té suc. Primer, una obra de teatre d’un autor jove que dissecciona amb bisturí el teatre i els actors, amb tots els seus defectes, que enfronta dues maneres de veure la professió (culte/popular), que clava mossegada a una professió ‘adjunta’ –els crítics de teatre: «obren la poma i troben els cucs!»–, i un autor que, atenció, va veure fracassar la seva obra a Broadway per culpa… d’una crítica despietada del New York Times.
Refeta de la caiguda amb un posterior èxit a Londres, La Bête arriba al TNC de la mà de Sergi Belbel –irònic comiat com a director, per cert– i una fantàstica traducció de Joan Sellent en versos alexandrins.
Però «el teatre dins el teatre» fa una volta més i Anna Lizaran (Valere, la bèstia) es posa malalta poc abans de l’estrena i aquesta es posposa, amb un nou actor, Jordi Bosch, que s’aprèn aquest paperàs en 20 dies i, com es va veure dijous, el broda. Rodó!
Però Hirson, que era a l’estrena i Belbel va treure a l’escenari en l’emotiva salutació final, diu molt més del que sembla amb aquest text de construcció meticulosa i verb esponjós, a la manera del Molière que evoca i qüestiona. Perquè no és només el debat entre obra culte, de valors ètics, i el teatre de carrer de Valere (un pesat prepotent i arrogant que voldríem afusellar). Resulta que el to elevat d’Elomire (genial Jordi Boixaderas) també… avorreix, provoca badalls. Una fusió? Aquí no és possible perquè davant del mecenes-príncep Conti (Abel Folk) hi ha massa concessions a fer. I és que aquí també es parla del poder, dels cretins del poder i els cretins que l’aguanten. Final un punt amarg, en el que tothom pot projectar-hi el seu propi entorn: política, cultura, periodisme… Molts Elomires que marxen i massa Valeres i Contis (o barreges dels dos) que manen
