Opinió

El dit i la lluna

ENTRE SABADELL I BARCELONA   Els dies passen, i no obstant això hi ha qüestions que semblen condemnades a aparèixer periòdicament al debat públic sense que per això mai no acabin de ser tractar-des convenientment. Una és entorn els continguts a internet com a canal en general, i de les xarxes socials en particular, i que per mor d’unes declaracions del ministre de l’Interior Jorge Fernández-Díaz la setmana passada, ha tornat a ser notícia. I és que el ministre, qui sap si traït per les ganes d’emprendre una creuada contra alguns internautes, va anunciar que s’hauria d’estudiar l’adopció de més mesures legislatives per penalitzar les opinions publicades a la xarxa susceptibles d’“incitar l’odi o de fer apologia del delicte”. Les paraules de Jorge Fernández-Díaz van ser dites, encara que posteriorment matisades per la vicepresidenta del Govern Soraya Sáenz de Santamaría, arran el mai justificable assassinat de la presidenta de la Diputació de Lleó, Isabel Carrasco, i de la publicació a la xarxa de comentaris inadequats que, en tot cas, parlen i qualifiquen la qualitat democràtica, i sobretot humana dels seus autors. Internet és l’altra gran ciutat en la qual ens toca viure i conviure. Una ciutat global, sense fronteres, en la que com en la ciutat física, hi podem trobar de tot i força. Des de persones –la majoria– que en fan un ús responsable, fins a d’altres que emparades en un anonimat cada vegada més impossible, se senten amb força per vulnerar les més elementals normes de respecte que haurien de presidir la convivència en una societat que se suposa plenament democràtica. La ciutat física i la ciutat virtual tenen, però, un mateix factor determinant: el factor humà. És a dir les persones que en elles hi viuen i es mouen. Persones que al seu torn s’associen d’acord amb els seus interessos, les seves preferències, les seves maneres de fer i d’actuar. Clar que entre la ciutat física i la ciutat virtual hi ha diferències… I una d’aquestes és que les persones i les associacions que s’estableixen en la ciutat virtual –les xarxes socials en el cas d’Internet- tenen al seu abast una molt més alta capacitat d’arribar a més persones per difondre missatges. Malgrat això, quan hom vulnera lleis o atempta contra l’honor de les institucions i/o les persones a través de la xarxa, n’hi ha d’haver prou amb l’actual legislació per perseguir les males pràctiques. Que no s’escarrassin els polítics de torn, i que no ens amenacin amb més lleis restrictives per a les llibertats. En tot cas, allò que correspon quan des de les xarxes socials es comet un delicte, és identificar els seus autors i aplicar-los la llei, de la mateixa manera que es fa la ciutat física. Una altra cosa, i aquesta pertany més al fons que no pas a la forma, és la d’apel·lar al saber fer, al respecte i al civisme com a valors que haurien de presidir l’actuació de les persones, també en la xarxa. Però assenyalat això, la pregunta sorgeix immediatament: ¿com podem apel·lar a les bones pràctiques en la xarxa, quan en la societat física les males pràctiques imperen, i massa sovint no són reprovades socialment, no ja pels mateixos governants i polítics, sinó que tampoc ho són pels mitjans de comunicació? Penso que és sobrer posar exemples. I en aquesta apel·lació al civisme, al respecte a l’honor de les persones i de les institucions, els mitjans de comunicació en general i els periodistes en particular hi tenim molt a dir, i més a fer. En especial quan es tracta d’evitar que el soroll de la xarxa –de la ciutat virtual– ens despisti en relació als que són els problemes de fons que més ens haurien de preocupar per garantir la nostra bona salut social i democràtica. Però aquestes són figues d’un altre paner. Potser ens passa massa, que com en el cas del neci, ignorem la lluna per fixar-nos només en el dit que l’assenyala. DESTACAT “La ciutat física i la ciutat virtual tenen un mateix factor determinant: el factor hum

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top