MARC ARGEMÍ

On queda la privacitat?

[Per Marc Argemí, periodista]

Mentre estàs llegint aquest article, a una certa distància del teu cap hi ha més de 2.000 satèl·lits orbitant la terra. En pots trobar que estan especialitzats a oferir-nos la posició –el conjunt que es coneix amb l’acrònim GPS (Global Positioning System)–, però n’hi ha de moltes menes i per usos diversos. L’entrada del sector privat, la millora de la tecnologia i els costos, juntament amb l’absència de fronteres –allà dalt no hi ha lloc per posar una tanca per impedir el pas de ningú– han fet que s’hagi desfermat una nova carrera per l’espai.

La major part dels satèl·lits operatius tenen un ús comercial. Una companyia especialitzada en imatge com Planet, per exemple, compta amb més d’un centenar d’aparells en actiu. Passa per ser el creador de la constel·lació més gran mai llançada, amb 88 nanosatèl·lits, d’uns cinc kilograms de pes cadascun d’ells, que es dediquen a fer fotos contínuament. En concret, Planet ofereix –a qui ho pugui pagar–un monitoratge de qualsevol punt del planeta, arribant a un detall de fins 72 a centímetres. Això és possible perquè els seus aparells capten imatges de cada racó que es vulgui dues vegades cada dia. Descobrir tendències, estar al cas de com avança la construcció d’unes carreteres, seguir les collites, detectar desforestacions il·legals o campaments enemics… Les aplicacions d’aquesta tecnologia per la indústria són moltes.

A peu de carrer, aquest avenç tecnològic s’emmarca en una tendència més àmplia, que té relació amb el binomi seguretat-llibertat. Ja fa dècades que ningú qüestiona la presència de circuits tancats de gravació d’imatges en determinats llocs, com poden ser les oficines bancàries o determinades instàncies públiques. També ens hem habituat que xarxes socials i telèfons mòbils sàpiguen on som i siguin capaços de reconèixer la identitat de les persones que apareixen a les fotos, i que si ells no ho fan ho fem nosaltres posant etiquetes als rostres.

La proposta de valor és clara: aquesta tecnologia de recollida i reconeixement d’imatges pot fer un món més segur, perquè podem anar a l’arxiu i recuperar aquella escena en la qual el lladre entra al banc, o l’assassí perpetra el crim, i tenir opcions d’identificar-lo, per buscar-lo després i posar-lo davant la justícia.

Ara bé, hi ha un revers: què passa si aquesta tecnologia és operada per algú amb intencions menys altruistes? La resolució d’imatge –Planet ofereix 72 centímetres, però es pot arribar als 25– permet que qualsevol pugui saber el nombre de tomaqueres que he plantat o quants convidats vaig tenir ahir a sopar, per posar dos exemples trivials. On queda la privacitat? Paradoxalment, mentre tot el debat de les dades de les xarxes socials s’ha pogut conduir cap a un nou reglament europeu que protegeix els ciutadans sobre l’ús que les empreses i les institucions fan de la informació sobre nosaltres, l’observació des de l’espai ens planteja problemes que escapen –mai millor dit– al nostre abast: és impossible que controlem qui ens està mirant en aquest moment des d’un d’aquests més de 2.000 aparells que orbiten la terra. És un entorn sense fronteres i en lliure mercat.

El desafiament és greu, perquè la privacitat és una part fonamental de les nostres vides, i un espai de llibertat des del qual raonar, reflexionar i prendre decisions. Un entorn personal des d’on es poden articular les aportacions a l’entorn social sense la pressió d’estar al damunt de l’escenari, que és on ens podrien posar aquestes tecnologies: sempre vigilats, i per tant sempre en alerta. Sorprenentment, aquest debat no està a l’agenda política en la posició d’importància que li correspon. Tant de bo no sigui que, en el fons, els nostres polítics prefereixin tenir-nos controlats des del poder en lloc de vetllar perquè puguem exercir les nostres llibertats sense que se’ns conculquin cap dels nostres drets.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top