He passat uns dies de vacances a un lloc privilegiat de les Illes Balears, on he gaudit de banys a la mar Mediterrània en indrets plens de canalla vigilada per un munt de cuidadores d’origen suposadament filipí i sud-americà. Allà em va venir al cap la imatge de Richard Gere a dalt del vaixell de rescat de refugiats Open Arms. Quin contrast de realitats, oi?
El sex-symbol nord-americà, fill d’un venedor d’assegurances i d’una mestressa de casa, que fou becat de jove a la universitat per estudiar Filosofia –dada important per entendre el personatge–, pot semblar tan frívol i oportunista com es vulgui però segurament deu sensibilitzar-se igual que tants de nosaltres quan veu les desgràcies d’altres. La gran diferència és que les seves opinions i el seu posicionament públic gaudeixen d’una gran difusió i tenen repercussió internacional i, per tant, produeixen molta més ajuda a la causa liderada per Òscar Camps que, al meu entendre, és tremendament justa.
Precisament a Itàlia, un col·laborador professional em comentava fa uns dies que, com cada any, ha visitat la família aquest mes d’agost i l’ha sorprès com amics seus antics votants de Romano Prodi, el líder de l’Ulivo, organització que aglutinava sectors del centre i l’esquerra, laics i d’inspiració catòlica, havien agafat com a seves les tesis més racistes de Salvini, criticant la vinguda d’immigrants de causa major i recriminant-li que com podia estar a favor d’aquestes màfies de tràfic de persones. El meu amic, sorprès, contestava que no es tracta de negocis mafiosos, sinó d’ajudar éssers humans per salvar-los del pitjor dels destins, i que la pregunta real a fer és: “On voleu que morin, a terra o al mar?”.
El 2015, els líders mundials van crear les bases dels ODS (Objectius de Desenvolupament Sostenible), disset grans àrees temàtiques de com hauria d’avançar el món per ser més just i sostenible. Malauradament estem molt allunyats d’aquest camí i, fins i tot, sembla que anem en direcció contrària. Concretament, el macro punt 8 dels ODS de les Nacions Unides tracta del treball digne i el creixement econòmic. Em costa de trobar un exemple en què la immigració hagi perjudicat el creixement d’una societat. És possible que les migracions hagin canviat posicions de privilegi d’alguna casta sistèmica, però no han reduït el creixement de l’entorn d’acollida, més aviat al contrari. De la riquesa multicultural de ciutats com Nova York o Londres, passant a petita escala al benefici que va suposar per a Sabadell disposar de treballadors vinguts d’arreu per fer créixer un sector com el tèxtil, és difícil trobar casos, des d’un punt de vista d’èxit econòmic i social, en què la immigració hagi fet mal.
Entenc, però, que hi ha un munt de normes jurídiques, socials i polítiques no adaptades a les noves circumstàncies, fet que complica encara més una integració justa per a tothom i genera incerteses i greuges. Tot i això, penso que hi ha més possibilitats que aquests nouvinguts tinguin una bona integració a les llengües, cultures i maneres del lloc d’acollida que no pas els que no s’hi adapten per falta de predisposició cultural, social o política.
En el cas concret dels rescatats de l’Open Arms, parlem de gent que arrisca la seva vida i la dels seus fills per fugir de la misèria i la mort, i nosaltres com a societat estem adormits i amb una falta greu d’empatia i sensibilitat amb aquesta pobra gent. Als contraris a aquesta ajuda humanitària elemental els diria que tots els pobles al llarg del temps hem estat immigrants, i si volem millorar com a societat, ens cal ajudar els altres per poder créixer nosaltres.
Des dels inicis coneguts dels éssers humans, les migracions han fet evolucionar l’espècie, fins i tot probablement els avantpassats de l’intèrpret d’American Gigolo també van ser en algun moment immigrants irlandesos o anglesos fugint de la misèria del seu país.
