[Per Josep Mercadé, periodista]
La celebració de l’Onze de Setembre, Diada Nacional de Catalunya, s’escau aquest any en un moment polític transcendental. D’aquells que faran història. Hi coincideixen un seguit d’incògnites que s’aniran aclarint (o no). Podrien ser aquestes: unitat real entre les formacions polítiques independentistes, eleccions o govern a Espanya, judici al president Torra amb inhabilitació o sense, i sentències condemnatòries o no en el judici del Procés. En funció del resultat els esdeveniments aniran per una banda o per una altra.
És habitual que cada Onze de Setembre recordem els inicis d’aquesta celebració tan peculiar. La derrota militar del 1714 ens serveix per mantenir viva la flama com a poble malgrat els entrebancs i la repressió. El 1976, quan no feia ni un any de la mort del dictador, es va celebrar a Sant Boi la primera Diada de la Transició. La del 1977, un any després, va aplegar un milió de persones sota el lema de Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. El 29 de setembre d’aquell mateix any es va restablir la Generalitat i al cap de poc es va aprovar la llei d’amnistia política. Però l’Estatut d’Autonomia de Catalunya no va arribar fins al desembre del 1979. D’aquí ben poc en farà 40 anys.
A aquesta Diada hi arribem amb la incertesa sobre el futur polític a Catalunya i a Espanya. I com deia Joan Brunet en aquesta mateixa secció el dijous passat, mancats de lideratge. En aquests moments la paraula unitat resulta molt gastada. La sentim en boca dels líders independentistes, però també en la del president del govern, Pedro Sánchez, per poder seguir governant. I encara més, en boca del mateix líder dels populars Pablo Casado per demanar un front comú de les dretes per tal d’aconseguir la majoria en unes hipotètiques eleccions.
Som, doncs, en un moment crucial. La mobilització dels partidaris de la independència està garantida, tot i que és possible que la manifestació d’aquesta Diada sigui menys massiva que d’altres. Per la seva banda, les forces polítiques independentistes ens conviden a una unitat que serà més conjuntural que real.
Però crec que no ha de fer por a ningú expressar les seves diferències. Resulta més fàcil d’entendre i evitem tots plegats caure en una hipocresia que ens fa més mal que bé. Potser cal apel·lar a aquells lemes de la Transició que resultaven molt més clars que alguns dels eufemismes que es fan servir darrerament.
