[Per Marc Argemí, periodista]
“Si la massa queda lliure de cadenes de ferro, ha d’acceptar-ne de plata”. La propaganda política moderna es veia, en boca d’un dels seus pares, Harold Lasswell, com una concessió a la llibertat de les persones en democràcia: el governant ja no pot usar les cadenes de ferro de l’absolutisme i el privilegi, perquè en el món democràtic “es requereixen esforços més exigents per coordinar i unificar”. Li queda la possibilitat d’usar les cadenes de plata de la propaganda. En Lasswell escrivia això l’any 1927, i la seva perspectiva descriu la lògica de la comunicació política dominant a occident fins fa ben pocs anys. La propaganda política es basa en la persuasió: donat que no ens poden forçar, ens intentaran convèncer.
Amb les xarxes socials i la connectivitat total, però, aquest paradigma mostra senyals d’esgotament. L’elit governant es remou i es trenca el cap per trobar maneres de regenerar la seva capacitat de persuasió. Les cadenes de plata s’han descobert com el que són al capdavall, cadenes, de manera que no són suficients per “coordinar i unificar”. El poder s’adona que les palanques de control del relat públic estan perdent eficàcia. La llum pública sobre els temes no només la posen uns pocs grans mitjans, aquells que la crisi ha deixat molt més dependents del poder polític i econòmic, per la via de les subvencions, la publicitat i el crèdit. Ara hi ha també veus particulars, mitjans més petits, amb menys recursos, que poden qüestionar amb eficàcia allò que arriba per les fonts oficials.
Les cadenes de plata no acaben de funcionar. Però el poder, incansable, està intentant aplicar-nos dues menes de cadenes noves. I les dues són invisibles.
La primera és la cadena de la desinformació. En un entorn amb moltes veus contradictòries, amb tant de soroll, és possible simultàniament dir que combats la desinformació i al mateix temps treure’n profit. La rendició de comptes, per exemple, és cada vegada més complexa: l’autoritat s’ho despatxa afirmant que les acusacions són fake news, i qui dia passa any empeny. Passa amb Trump. Ha passat amb l’operatiu policial de l’1-O, passa amb els papers de Bárcenas i el misteriós M. Rajoy, ha passat amb la tesi doctoral de Sánchez, està passant amb les campanyes desinformadores a xarxes. Davant d’una demanda d’informació legítima, qui ha ostentat responsabilitat pública no només no contribueix a esclarir-ho, sinó que molt sovint treu profit del caos informatiu, confiant que cadascú es creurà allò que li ve de gust, com efectivament passa sovint. Cercar la veritat és massa treballós en la majoria de casos i per a la majoria de persones.
La segona és la cadena de la por. La por està cotitzant millor que l’esperança en el sistema polític nostre, en el qual s’estén, com una plaga, la sensació de pànic, de forma transversal pel que fa a ideologia, i interclassista pel que fa al nivell socioeconòmic. I una persona o una societat en estat de por el que vol és sortir-ne, del pànic. Vol que desaparegui el motiu d’aquesta por. És un vot més simple de satisfer. El pànic, la por, estalvia, al polític, de formular propostes i assumir compromisos. Una societat poruga és més fàcil de “coordinar i unificar”, perquè no està gaire al cas del que passa. Quan es té por, es pot cedir molt més. Quan un polític alimenta la sensació de por, parlarà després molt de seguretat. Aleshores, vigila que no s’aprofitin per prendre’t cap llibertat.
La desinformació i la por s’han convertit en les noves eines de l’elit política per convèncer els ciutadans. Si Lasswell estigués viu, potser actualitzaria la seva frase: si la massa no vol ni cadenes de ferro ni cadenes de plata, ha d’acceptar cadenes invisibles.
