De tota la colla d’amics, els primers a contestar el whatsapp sorpresa són l’Aleix, el Nil i el Sergi. “Anem al Quinto, demà?”. El periodista ho proposa rere un interès ocult: li han encarregat fer-ne una crònica. De passada, ha pensat, aprofitarà per trobar-se amb companys d’escola de qui fa mesos que n’ha perdut la pista. Altres temptatives de quedar havien estat infructuoses, però el Quinto genera un entusiasme inèdit. Resposta aclaparadorament afirmativa.
Una sessió de quinto a l’Urpí, en una imatge d’arxiu / ÓSCAR ESPINOSA
Fa uns quants anys, a la ciutat hi havia més d’una trentena de bars i restaurants on es jugava al Quinto durant aquestes dates. Amb el pas del temps, però, les opcions s’han anat reduint. Actualment, per la seva tradició intacta, destaquen tres llocs que encara mouen masses des d’abans de Nadal i fins passat el dia de Reis: El Ciervo, el Casal Can Capablanca i l’Hotel Urpí. Per proximitat, s’escull la darrera.
La cua per seure i poder jugar sobresurt uns metres de l’entrada. La sala està a plena de gom a gom. El diumenge, cada partida costa 60 cèntims i, en funció de la gent que hi participa, els premis per un quinto o una plena són més o menys gruixuts, també depenent de si es comparteixen.
Des del taulell, on penja una bandera arlequinada, el mític lloro Marc Gregori comença a entonar la cantarella: “La primera pel quinto i per tothom ja ha sortit i és…”. Amorrats als cartons, els jugadors van dipositant guixes a les respectives caselles. “Valentino Rossi, el 46!”. El lloro metralla un número rere un altre. “Volareeeeé, Uo, uo! Cantaré, Uo, uo! El 73!”. L’al·lusió a Carrero Blanco sempre detona riallades. Tothom segueix el joc a Gregori, encarregat de portar la batuta de la sala, el discjòquei de la festa, l’encarregat d’injectar emoció, de contagiar-la. “Parella televisiva, el 33!”. La sala li segueix el joc. Aleshores, una noia canta plena precipitadament i, en repassar el cartó, el lloro s’adona que s’ha equivocat marcant un dels números: “Queee la detengaaan, es una mentiroooosa…”.
Entre partides, esclata el xivarri a la sala, però quan comencen a brollar els números una altra vegada, l’enrenou queda esmorteït i es transforma en concentració. L’ambient és majoritàriament familiar. Però també hi ha molts altres grups d’amics. Un senyor clava una mirada furtiva a un grup de nois que xerra i li entorpeixen la partida. Hi ha canvi de lloro i entra un altre dels habituals, Albert Creus. “Paquito chocolatero! El 4!”, “És un paquet! El 17, el Griezmann!”, “Parella de 7, els meus calçotets”.
Poc després d’arrencar una de les partides i amb el quinto ja guanyat, de seguida el joc queda interromput per una dona. Un dels encarregats de la sala s’hi acosta amb el micròfon i comprova, una per una, les caselles que té ocupades per guixes. Aquesta no s’equivoca. El lloro es mira les boles numerades, incrèdul: “És la plena més ràpida de la història de l’Hotel Urpí!”, exclama. Passen les partides i els premis van caient. En canvi, no hi ha sort per al periodista, que ja en té prou per fer la crònica, no li ha tocat mai res i està a punt de deixar-ho córrer. Però l’entusiasme del Quinto torna a fer efecte quan passa a prop un dels encarregats: “Perdona, cinc tiquets més!”.
