A Maria Dolors Roumens (1919) li ha tocat viure el mateix present marcat excepcionalment pel coronavirus que a l’Aniol, un dels seus cinc besnéts. I això que es porten, exactament, 100 anys de diferència. El va poder tornar a veure uns instants, ara fa uns dies, quan estava a punt de tornar a instal·lar-se a la residència de les Orquídies, després de sortir del Taulí havent superat el coronavirus.
L’àvia castellarenca, que el novembre passat es va convertir en centenària, hi va estar 10 dies ingressada. Abans havia estat aïllada en una habitació de la residència, però en veure que els símptomes no desapareixien, l’hi van portar.
Fins aleshores, la família hi havia pogut contactar fàcilment amb un mòvil que li havien regalat. La trucaven diàriament i estava entretinguda. Però una vegada ingressada, es feia més complicat parlar-hi. “Era angoixant perquè contactar amb ella era difícil”, explica Pere Roca, un dels seus néts. “No m’hi entenc bé amb aquests aparells… Però ens podíem sentir, com a mínim”, s’excusa ella, amb to rialler. Ara, malgrat tot, diu que “es troba bé” -encara que pel fil de veu jovial més aviat sembla que estigui esplèndidament. Fins i tot, reconeix que ha recuperat la gana i se sent il·lusionada perquè demà començarà a “fer exercicis de caminar”.
A l’hospital, la fila que fan aquests dies els metges i les infermeres la va impressionar profundament: “Anaven tan tapats… Semblaven astronautes!”, exclama.
També va quedar impressionada, però en sentit positiu, en saber que els besnéts l’esperaven per veure-la, abans d’instal·lar-se una altra vegada a la residència castellarenca: “Oi… quina il·lusió que em va agafar! I això que els vaig veure d’un tros lluny!”.
La Maria Dolors celebra els 100 anys amb els seus fills / CEDIDA
