Publicitat
Ciutat

El capità de vaixell, encisat pel bosc de Can Feu

El bosc de Can Feu va acabar de desaparèixer els anys quaranta del segle passat. Situat al costat de la Torre d’en Feu, era un bosc ufanós i preciós. Un prodigi de la naturalesa. L’interès usurer del seu darrer propietari i la desídia de les autoritats locals i estatals van provocar la seva destrucció.

Era un paratge d’una bellesa incomparable. El mateix alcalde Marcet ho havia reconegut a contracor: “Algunos de los rincones del bosque tenían una belleza recargada, aplastante. Era como esos paisajes de Suiza, tan bellos que, por exceso de policromía, resultan, a la larga, acartonados, relamidos en su dulzonería y fatigosos en suma”.

El bosc de Can Feu era un punt d’assistència, massiva i festiva, de la societat treballadora sabadellenca / CEDIDES (Gerard Corpas Papell)

Aquella bellesa el convertia en un indret de trobada i de celebració. Era un punt d’assistència de la societat treballadora sabadellenca. El Pla de l’Amor, a la zona central, era lloc d’aplecs; de concerts; de ballada de sardanes i, fins i tot, auditori teatral. A la Festa Major del 1915 s’hi va representar Terra Baixa. L’èxit va ser colossal, hi van assistir més de 10.000 persones i va comptar amb la presència de l’autor de l’obra, Àngel Guimerà.

L’encant i l’atractiu del bosc va atrapar de tal manera els sentiments del senyor Gerardo Corpas Valero, que va decidir traslladar la seva residència a Sabadell per tal de tenir-lo ben a prop. Era capità de la Marina Mercant espanyola i navegava per tots els mars i oceans. Vivia a Barcelona, li era millor viure en una ciutat amb un gran port, un dels més importants del Mediterrani. Un dia, amb el tren elèctric va arribar fins a Sabadell i va quedar encisat per la bellesa d’aquell encantador bosc que hi havia a prop de l’estació.

Per la seva feina havia de contemplar sempre la mateixa imatge: el mar i el cel separats per la llunyana línia de l’horitzó. Per aquest motiu, aquell dia passejant per Can Feu, en quedar impressionat per aquella meravella de la natura, va decidir que, quan no estigués embarcat, passejaria per aquell paradís. Volia gaudir, amb tots els seus sentits, de l’encant del fantàstic paratge. Gerardo Corpas Valero, tot i ser un home de terra endins –havia nascut a Ciudad Rodrigo (Salamanca) el 1878–, va arribar a capità de vaixell. Estava casat amb Enriqueta Pérez Boronat, d’Alcoi.

El matrimoni i el seu fill Gerardo es van traslladar a Sabadell, van buscar casa, la van trobar a la plaça del Vallès i s’hi van arrelar. Des d’allà, només amb quatre passes podien arribar al seu racó preferit. I així va ser durant uns anys. Sempre que podien hi anaven a passar el dia. Aficionat a la fotografia, a inicis dels trenta, ja aconseguia fotografies acolorides.

Com una trista casualitat, però, el capità Corpas va morir a Sabadell el 1944, just quan la desaparició del bosc de Can Feu s’acabava de fer realitat. La família va seguir fortament arrelada a la ciutat. El seu fill Gerardo va treballar a Cal Xipell i a l’ACRA (Aparatos de Control y Regulación Automática). Es va casar amb la sabadellenca Teresa Papell i Creu. Fills, netes i besnets són sabadellencs de cor i d’ànima.

La desaparició del bosc de Can Feu va ser la crònica d’un final llargament anunciat. A la mort, el 1924, de Josep Nicolau d’Olzina, la propietat va passar a mans del seu nebot Guillem de Pallejà Ferrer, marquès de Monsolís, i de tarannà ben diferent. El 1927, el nou propietari va posar a la venda tota la finca per 4 milions de pessetes (1 milió pel bosc, 1 milió pel castell i 2 milions pels terrenys de conreu). En veure que no es consumava la venda, va intentar un seguit d’accions per tal de pressionar, com un conat de tala; posar-lo a la venda per parcel·les o construir-hi un xalet. L’Ajuntament va intentar, sense èxit, que el bosc fos catalogat com a parc natural. El 1929 va arribar de Madrid la denegació. La intenció del propietari era, només, la de vendre.

El 1932, el consistori disposava del milió de pessetes per comprar-lo, però no va ser possible. Adduint la suposada modernitat, l’Ajuntament va adquirir els camps de Can Torres del Pla, Can Daviu i Can Miró del Pla, per fer-hi un camp d’aviació. Era una aposta per potenciar la indústria del metall. Aquell milió, doncs, es va utilitzar per a la compra d’aquells terrenys, que es van oferir al Ministerio de la Guerra per a la construcció de l’aeroport. La compra del bosc de Can Feu va quedar postergada. El 1937 l’Ajuntament va acordar talar el 15% del bosc. Hi va haver accions descontrolades i el 1939 estava mutilat en un 30%.

Marcet explica a les seves memòries que quan va prendre possessió de l’alcaldia, el bosc estava molt malmès. Va qualificar de somni el fet de mantenir aquell bosc dins d’un terme municipal tan petit, i que s’havia de triar entre una utopia i la modernitat. Va guanyar aquella modernitat.

La informació de Sabadell, al Telegram del Diari de Sabadell

Publicitat
Comentaris
To Top