Per Toni Font i Renom, llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)
Imatge de Berta Tiana.
Aquestes setmanes de confinament per la pandèmia del coronavirus s’ha posat en evidència tant la fragilitat de l’actual model econòmic, social i sanitari, com les fortaleses i també febleses de la nostra societat urbana, les ciutats i els seus habitatges. Una societat urbana que en el transcurs del segle XX ha esdevingut altament especialitzada i compartimentada, separant l’espai urbà del periurbà, la ciutat residencial de la del treball o de l’oci i lleure… Una ciutat cada cop més dependent dels desplaçaments i la mobilitat, per anar als centres de treball, educatius, comercials o per a l’aprovisionament dels productes essencials i de primera necessitat com els aliments i l’energia.
Setmanes de confinament han posat en evidència que la solució per frenar la pandèmia passa per reduir els desplaçaments quotidians, inclosos els laborals no essencials. És per això que empreses i administracions, per tal de no paralitzar el conjunt de l’economia, han volgut posar en valor el teletreball a casa, i han convertit menjadors, habitacions, galeries i en els millors del casos estudis en una extensió de l’oficina, despatxos, aules i espais socioculturals o d’oci.
Però el cert és que a les nostres ciutats els habitatges no estan precisament pensats ni encara dissenyats per quedar-se a casa i si es vol apostar pel teletreball, cal que també repensem els habitatges per adaptar-los a aquesta nova funció econòmica i social que se’ls vol donar, perquè si bé es cert que tècnicament la connectivitat als centres de treball no ha suposat essencialment un problema insalvable, el veritable inconvenient el trobem en l’espai físic des d’on s’ha de fer el teletreball i això sí que representa un veritable problema estructural.
Avui hem comprovat que l’habitatge de la ciutat funcional no està preparat per fer entrar la feina a casa. El teletreball també vol dir disposar d’espais en les mateixes condicions laborals que exigim a les empreses i administració per preservar la salut i els riscos laborals del treballador. Unes condicions de treball homologables a les que exigim a la feina, ja sigui preveient l’impacte de treballar davant de pantalles d’ordinador o emprant mobiliari adequat (taula i cadires), que no té perquè coincidir amb el d’ús domèstic, i unes condicions ambientals pel que fa a la llum, soroll, temperatura, etc. Unes condicions tecnològiques, de disseny i confortabilitat homologables a les que exigim a la feina per tal d’evitar molèsties musculars, fatiga mental o alteracions visuals. Mesures en aquest àmbit que no deixen de ser conjunturals si regulem el teletreball de la mateixa manera que ho fem en els centres de treball «tradicionals».
Imatge de Berta Tiana.
Tot plegat ens porta a observar que si les ciutats en general han fet un gran esforç per renaturalitzar-se, entenent que el verd urbà més enllà de la seva funció paisatgística també està posant en valor els beneficis per a la salut física, mental i ambiental, i si parcs, places i microplaces han adquirit un rol fonamental per fer barris més democràtics i saludables, considerant que el verd urbà ha d’estar a l’abast de tots els veïns i veïnes amb criteris de proximitat, lamentablement aquesta tendència renaturalitzadora als habitatges ha seguit un procés invers. Els històrics terrats, terrasses, balcons i patis han perdut protagonisme a les nostres ciutats, on han estat sacrificats en benefici de guanyar uns quants metres d’habitacions, menjadors o cuines. L’espai més públic de les nostres llars, aquell que ens permetia tenir contacte amb l’exterior, com si es tractés d’una microplaça, s’ha anat sacrificant i s’ha perdut gradualment aquella tímida capacitat de fer entrar la natura a les cases.
És per això que si el mercat laboral s’encamina de debò cap al teletreball, caldria tornar a posar en valor la funció de patis, balcons, terrats i terrasses i no considerar-los espais perduts, superflus, prescindibles i antieconòmics perquè precisament aquests espais recuperats ajudaran a donar confortabilitat al que ha de ser parcialment o totalment el lloc de treball.
Així doncs, de la mateixa manera que la ciutat ha optat per renaturalitzar l’espai públic o per fer realitat proactivament els objectius de desenvolupament sostenible fomentant innovadors projectes de sostres, façanes i cobertes verdes, cal també tornar a posar en valor els balcons, terrats i terrasses de les cases per dignificar també el teletreball. Petits oasis de natura a les nostres llars: testos, flors, vegetació, taules de cultiu per a microhorts, espais on els insectes, també els pol·linitzadors, hi trobaran el seu lloc…, però sobretot espais que faran que repensem els habitatges segons les noves exigències del mercat laboral. Recuperar terrasses, patis i balcons, promoure i fomentar la naturalització d’aquests habitatges, tindrà un efecte multiplicador que alhora ens permetrà tenir una ciutat més competitiva però sobretot més neta, sana, saludable i sostenible. Dedicar part dels dies laborables a treballar des de casa també voldrà dir reduir la mobilitat quotidiana i el nombre de desplaçaments en vehicle privat o transport públic, i consegüentment tindrà un efecte directe a l’hora de reduir emissions, la contaminació atmosfèrica i acústica i la dependència del vehicle privat, i per tant també a l’hora de treure la pressió dels vehicles als nostres carrers per guanyar més qualitat de vida a les ciutats i en la lluita contra el canvi climàtic.
Publicat simultàniament a Quadern de les idees, les arts i les lletres.
