[Per Josep Mercadé, periodista]
L’aprenentatge accelerat de conviure amb una amenaça invisible que condiciona les nostres vides és ple de contradiccions. La nova normalitat, represa…, o com carai vulgueu dir-li, no lliga amb el ritme de vida que portem. L’arribada de la calor ens accelera. A Sabadell ho veiem amb dos fenòmens associats, l’augment del soroll a les nits i l’increment de residus provocat per l’incivisme. Una cosa i l’altra es veuen afavorides pel sentiment que el pitjor ja ha passat tot i el risc dels nous rebrots de la pandèmia.
La represa de moltes activitats, la tornada a llocs de feina abandonats pel confinament i substituïts pel teletreball, l’intent de muntar programacions amb aforaments limitats, l’esforç per fer rutllar establiments tancats que obren amb l’esperança de recuperar part d’allò perdut, són brots verds del post-Covid-19. Però quan aixequem la mirada del Sabadell actual a la resta del planeta veiem que les coses no acaben d’anar del tot bé.
No obstant això, s’imposa un sentiment de certa desconnexió més enllà de les nostres fronteres. Passem de la visió macro a la micro en dècimes de segon. I és aquesta visió la que ens fa estar més relaxats. I tornen les ganes de gresca, augmentades per la penitència de més de tres mesos de silenci. Així, el soroll injustificat amenitza dramàticament la humitat de les càlides nits estiuenques de Sabadell.
El relaxament no només es queda en aquest fenomen tan nostre i mediterrani de no respectar el descans dels veïns a les nits. Va més enllà amb un alarmant increment dels residus abocats de forma incívica als nostres carrers. Aquest diari ho denunciava de forma exhaustiva el dijous passat. Ens diuen que són els efectes del post-confinament. Però què motiva aquestes actituds envers els espais que compartim tota la ciutadania? Hi podem llegir una manca de consciència cap a allò que és de tots, venjança d’alguns pel que hem hagut de passar aquests mesos? Les interpretacions poden ser moltes i variades.
Què s’hi pot fer? Alguns veïns apunten i demanen mesures dràstiques i sancionar aquells que els enganxin llençant coses que no toca a la via pública i més en aquests moments de tanta sensibilitat pel risc d’infeccions. Malauradament aquesta no serà la millor solució. I tornem a la contradicció. Per una banda, fomentem les coses d’un sol ús i, per tant, més residus. Per l’altra, demanem actituds cíviques i de respecte al medi ambient. La clau pot ser més consciència que, en un cas i en l’altre, eviti que ens relaxem.
