“El flamenc a Sabadell està adormit”. Cristian Saucedo és amable, però rotund. I ho diu un mateix cantaor, artista flamenc, fill d’aquesta ciutat. “Si en algun moment del passat hi va haver penyes flamenques, en la perifèria de Sabadell, ja han desaparegut”, explica.
I tot que Saucedo reconegui que ja no és possible escoltar flamenc habitualment, aquest dissabte és ell mateix el que puja a l’escenari dels Jardinets de l’Espai Cultura (18 h), en el marc dels concerts de la No Festa Major. Però reconeixem-lo: Serà una excepció en un desert flamenc. “Aquí hi ha aficionats, per veure una actuació però han de migrar”, diu Saucedo.
Per exemple, a la capital. “Si parlem de flamenc a Catalunya, parlem de Barcelona”. Allà es troben els tablaos. I malgrat que també han proliferat els flamenco nights, clarament orientats al turisme -i que no són del gust del sabadellenc-, concentra els bars i penyes de l’escena flamenca.
Allà mateix -i no pas a Sabadell- va ser on el mateix Saucedo va començar a relacionar-se amb el flamenc. De fet, comença més tard que el que seria convencional. En els anys universitaris. “I mira que havia mamat el flamenc del meu avi, que era de Jaén”. Però no és fins a la uni quan li entra la cuca.
Portada d’una ‘cassette’ de Duquende / D.S.
I no és que a Sabadell li faltin referents: El barri de Can Puiggener va veure néixer Juan Cortés, més conegut com Duquende, l’any 1965. En destaca el seu disc Samaruco, enregistrat el 1992. I el de Ca n’Oriac a un guitarrista com Juan Manuel Cañizares (1966), que ha treballat amb Paco de Lucía, entre molts altres, i és Premi Nacional de Guitarra. O el cantaor Blas Córdoba, El Kejío, nascut a Granada l’any 1966 per criat al Vallès des dels dos anys. El Kejío va ser descobert per Chano Domínguez i -de fet- tots dos van actuar a La Faràndula l’any 2010. El Kejío també ha participat al film Calle 54 de Fernando Trueba.
Però ja no n’hi ha penyes flamenques, enteses com aquells locals de les cases regionals d’Andalusia o d’entitats veïnals de barris perifèrics, que fan les tasques de punt de socialització i dinamització cultural. Tot i que a Cerdanyola encara funciona la Casa de Andalucía, amb el caliu i ambient propici, proper a l’ambient andalús.
Malgrat tot, un handicap que es repeteix a totes les contrades metropolitanes: Manca joventut. Sí que s’hi mouen migrants de primera generació, que ara tenen fins 70 i 80 anys. Però no pas massa joves. Ergo, no hi ha relleu. Quin és el motiu? Potser que els fills i néts, nascuts ja fora d’Andalusia, no se senten culturalment interpelats a mantenir aquesta tradició (encara que no els hi desagradi).
El Kejío, amb Chano Domínguez / D.S.
Però si bé és cert que el flamenc no té actualment una gran repercussió social, també ho és que ha estat un gran influenciador de la rumba catalana (i de compàs binari), que està considerada un pal del flamenc. I també d’artistes i bandes de l’anomenada música fusió: La Troba Kung-Fú, La Pegatina, Ojos de Brujos, Muchachito Bombo Infierno… “Beuen tant de la rumba com de l’ska i altres gèneres musicals”, explica Saucedo.
També existeix una altra línia d’artistes, on podríem situar Rosalia (1993). I és que, sense dubte, ha aconseguit un renom internacional i de masses que -probablement- no van assolir la generació anterior del flamenc català. Rosalia s’ha emportat el flamenc al seu terreny i l’ha fusionat amb el trap i altres estils. “I ha estat molt criticada pels flamencs”, contextualitza Saucedo, “però els festivals són lliure contractar qui vulguin”. I té una fama guanyada amb talent, malgrat que sense descartar el màrqueting i un equip que et pot catapultar.
I Miguel Poveda (1973)? “Toca diferents pals i gèneres. Tot el que es proposi, el farà! Es llença al buit. No és ortodox ni clàssic”, explica Saucedo. De fet, és la referència cantaora a nivell català. “I quasi et diria que també a nivell espanyol; segur que ha estat el que més concerts ha fet aquest estiu”. Ara el comparem amb cantaores d’una generació -lleugerament- anterior, com ara Mayte Marín. “Si em poses a triar, em quedo amb Mayte; per la seva filosofia i ideologia flamenca”.
Concert al FRESC, l’any 2018 / VICTÒRIA ROVIRA
Però de fet, la història de la música és la d’una fusió. “La rumba, per exemple, viatja de l’Àfrica a l’Amèrica central i a Cuba. I de l’illa a Espanya. Especialment a Andalusia i a ciutats portuàries com Cadis. Són el que anomenen cantos de ida y vuelta. Un coneixement cultural que es desplaça amb les rutes marítimes, derivades del colonialisme, el comerç, els indians i els que marxaven a fer les Amèriques. “Com el garrotí, la guajira, el colombiano…”, enumera Saucedo, “igual que les nostres havaneres i allò del meu avi va anar a Cuba”. Anades i tornades.
Una mostra d’aquestes anades i tornades es va explicitar a l’espectacle ¡Ay Chavela!, un tribut a la cantant costa-riquenya Chavela Vargas, que Saucedo va portar als escenaris l’any 2019, entre d’altres a la Cava Urpí sabadellenca. Un any abans havia actuat a l’amfiteatre dels Jardinets, en el marc del festival FRESC (del qual l’actual cicle Hi Som! n’és hereu). Saucedo, qui actualment treballa al Club Natació Sabadell i ho combina amb la carrera artística, hi torna aquest dissabte. A la guitarra li acompanyara Eduardo Ibañez, El Turronero, i a la percussió de calaix flamenc i bongo estarà el també sabadellenc Marc Trias. “La música és l’aliment de l’ànima”.
La Sabadell flamenca vol tornar a l’escenari. Dissabte farà una passa.
