El establecimiento de minisueldos de 400 euros parece que viene a fijar por decreto la cantidad mínima que una persona necesita para sobrevivir –¿vivir?– durante un mes en nuestros tiempos y en nuestras tierras.
Nada se dice de los macrosueldos que perciben (¡no ganan!) ciertos empresarios y ciertos políticos, aunque parece evidente que antes de acosar a los que menos perciben habría que perseguir a aquellos que perciben infinitamente más de lo que necesitan y merecen.
Si 400 euros es el sueldo mínimo, ¿cuál debería ser el sueldo máximo permitido por ley?
Pienso que por una vez Marx –a mi modo de ver más menesteroso que utópico– acertó en su predicción: los pobres serán cada vez más pobres y los ricos serán cada vez más ricos.
En cualquier caso, no es necesario pertenecer al colectivo de los indignados para indignarse.
Y como estamos en Navidad, tenemos razones de más para pensar/recordar que en el mundo hay millones de seres humanos –mayoritariamente niños y mujeres– que carecen de lo necesario para vivir e incluso mueren de hambre, mientras nosotros –básicamente los beneficiarios del sedicente mundo civilizado– despilfarramos alimentos y materias primas que no nos pertenecen. ¿Qué hacemos entonces con nuestra falsa buena conciencia y nuestra fatua autosuficiencia a la vista de tanta miseria, tanto despilfarro y, en definitiva, tanta injusticia?
Minisueldos y macrosueldos
Creada a Opinió Deixa un comentari
Absentismo
Con toda la razón, la CEOE vuelve a la carga contra la endémica lacra del absentismo laboral que, según cálculos dados a conocer por Juan Rosell, presidente de la patronal, supone un coste para la economía española de 18.000 millones de euros, una cifra escandalosa. Un millón de trabajadores falta cada día a su puesto de trabajo, entre ellos los 400.000 absentistas profesionales, la mayor parte funcionarios. El arte del escaqueo cuenta con una amplia legión de seguidores, con un coste global que equivale al 1% del PIB.
Zapatero se reunió con la crema del empresariado español en la Moncloa y allí se insistió en que la disminución del absentismo es una de las claves para mejorar la competitividad y la productividad, asignatura que no terminamos de superar. Algún observador ha puesto de relieve que en la citada reunión en la que se instaba a cumplir con la obligaciones laborales, faltaban tres de los 45 empresarios convocados, lo que equivale a un absentismo del 6.8 %. Una fina ironía.
El índice de absentismo español es del 5,5 %, superior a la media europea, que es del 4 %. Así que estamos mal, pero casi todos los países sufren ese azote. Para que las cosas cambien hay que convencer a los sindicatos de que dejen de proteger a vagos y escapistas y debe producirse un cambio cultural importante: tiene que estar mal visto por la sociedad que un trabajador no acuda a su puesto de trabajo sin justificación.
Un problema que tiene bastante que ver con la falta de facilidades para conciliar la vida familiar y la laboral. Pero no es una cuestión de sexo: los varones sin responsabilidades familiares son todavía más absentistas.
Creada a Opinió Deixa un comentari
Agraïment de Càritas Interparroquial
Càritas Interparroquial de Sabadell vol donar les gràcies a totes les persones que estan donant resposta a les sol.licituds d’ajut que, setmana rere setmana, es van publicant en el D.S.
L’any 2010 vàrem celebrar els 50 anys de Càritas a Sabadell. Amb aquest motiu es va editar un llibre que recull la història de la nostra entitat. En aquest recull històric es parla de com a l’any 1963, el “Sabadell”, tal com es titulava el nostre diari local en aquells moments, ja publicava una “Hoja de la Caridad” on s’exposaven necessitats concretes de les persones que s’adreçaven a Càritas. La crònica afegeix “en la pràctica se cubren todas las peticiones que se publican”.
En un moment determinat, es va deixar d’utilitzar aquest mitjà per demanar ajut, però el mes de novembre passat, en vista de la creixent problemàtica econòmica i social que estem vivint i que, lògicament, repercuteix directament en les peticions d’ajut que dia a dia estem rebent a Càritas, D.S. ens proposava col.laborar publicant setmanalment les necessitats dels nostres conciutadans que s’adrecen a les parròquies o a la seu central del carrer de la Salut.
Vàrem pensar que l’oferiment del D.S. podia tenir un gran valor per a nosaltres i vàrem acceptar-lo ràpidament. La resposta, igual que fa anys, ha estat molt satisfactòria, confirmant la nostra impressió que la nostra societat, amb tots els seus defectes, està plena de persones amb una gran qualitat humana que, de forma anònima i desinteressada, es fan ressò de les necessitats que es van publicant.
S’han rebut mantes per protegir-se del fred en aquests mesos d’hivern, roba per a nadons, anoracs, tovalloles… aliments per a poder servir els esmorzars diaris a les persones “sense sostre”. També hem d’agraïr les aportacions en efectiu, que ens permeten tenir les despeses corrents cobertes i pagar els subministraments de llum, gas, aigua, telèfon, neteja i del personal contractat que assegura el funcionament bàsic dels nostres projectes.
Amb tot, la labor de Càritas és possible perquè comptem amb l’esforç personal de 170 voluntàries i voluntaris que, de forma totalment desinteressada, dediquen hores del seu dia a treballar en els nostres projectes. En aquests moments s’està preparant la Memòria del 2010, que reflectirà totes les activitats dutes a termes. Son 5200 persones les que s’han atès durant aquest any, moltes amb necessitats bàsiques.
Per tot això, des de Càritas volem expressar públicament, un cop més, el nostre reconeixement al D.S. i a totes les persones que, d’una forma o altra, ens “ajuden a ajudar”. Volem transmetre l’emoció que sovint sentim quan rebem l’agraïment sincer d’aquelles persones necessitades a qui hem donat ben poca cosa: un entrepà, una manta o un cotxet usat …
Tot això és possible gràcies a la consciència social que, per sort, segueix molt viva en el nostre entorn.
En nom de tots, gràcies, moltes gràcies.
Creada a Opinió Deixa un comentari
Curso
Va terminando agosto y volvemos al rutinario pan nuestro de cada día. La ciudad va recuperando su pulso, aunque agosto dejó de ser aquel mes en el que todo estaba cerrado. Las vacaciones son cada vez menos colectivas y masivas, y la levedad de los bolsillos hace el resto. Ahora es el momento de afrontar la vuelta a una inestable y dura realidad. De hecho, decimos adiós a las segundas vacaciones marcadas por una profunda crisis.
Los políticos han procurado mantener una presencia sostenida en los medios, como si estuvieran cumpliendo servicios mínimos o fueran guardianes de la crisis. Estaban guardando la viña y preparando el aterrizaje, con las autonómicas catalanas en puertas. Hay que evitar el síndrome postvacacional y mantener el ánimo bien dispuesto para un retorno amenazado por tormentas.
Harto complejo para el Gobierno y la ciudadanía se presenta el nuevo curso político. ZP se enfrenta a la difícil negociación de los Presupuestos Generales del Estado, unas cuentas casi imposibles de cuadrar y que requerirán apoyos de otras fuerzas políticas para evitar una prórroga de las cuentas públicas que situaría la legislatura al borde del abismo. La coyuntura y los intereses de los partidos ante las inminentes elecciones catalanas restan margen de maniobra a Rodríguez Zapatero.
El Ejecutivo se enfrenta a su peor otoño, presumiblemente caliente, en una situación de manifiesta debilidad, con un gabinete desgastado y con el horizonte de una huelga general que pone de manifiesto la crisis de pareja entre Gobierno y Sindicatos. Esa puede ser la guinda del amargo pastel que se está cocinando a fuego lento.
Creada a Opinió Deixa un comentari
No importa qui siguis ni com siguis…
A tothom ens afecten les retallades que el Govern aplica sobre la Sanitat Pública. Com a usuaris patim i patirem les conseqüències directament o indirectament, però les persones que hi treballen quines són les conseqüències que elles en pateixen?
Per desenvolupar tasques en el món sanitari cal tenir una gran vocació. Moltes vegades es produeixen situacions incòmodes i desagradables; es palpa el patiment de les persones i es viuen moments d’extrema duresa. Tot això s’ha d’afrontar amb bona cara i amb un elevat ànim d’esperit. Aquests darrers dies hem tingut la mare ingressada a Mútua de Terrassa i clar que els metges, metgesses i la resta del personal administratiu i sanitari de l’hospital no estan gens contents amb el tracte que estan rebent de part de l’Administració, no deixen que aquesta sensació de descontent afecti el seu treball ni en el tracte amb els pacients i familiars d’aquests.
Molta part del personal auxiliar són joves que estan en contractes de pràctiques, que desenvolupen tasques que molts de nosaltres refusaríem, que tenen uns sous ridículs, que fan uns horaris espantosos… Quan les circumstàncies et porten a haver de tractar amb aquestes persones t’adones que realment tots i totes tenen una valuosa qualitat humana, tant, que et fan sentir com si el teu familiar malalt fos l’única persona a qui estan oferint la seva atenció.
Amb aquestes línies només volem manifestar la nostra admiració i profund agraïment a totes les grans persones que dia rere dia tenen cura dels nostres malalts i al mateix temps fan que la seva estada en el centre hospitalari sigui molt més agradable.