Hi ha un Dia Internacional de les Dones perquè ser dona no és el mateix que ser home. Sobretot a efectes d’igualtat de tracte. La llista d’elements on les dones no són tractades igual que els homes és llarguíssima. Però si només n’agafem una, la fonamental, la igualtat del dret a viure i a estimar, resulta que ser dona no és el mateix que ser home. Només en poc més de dos mesos d’aquest any 2017, han mort 17 dones pel fet de ser dones i decidir deixar d’estimar un home. 17 homes han decidit que calia acabar amb la vida d’aquestes 17 dones.
Una altra dada terrorífica és la d’homicidis a la província de Tarragona durant l’any 2016. Només van ser assassinades dones. En concret foren assassinades 5 dones. Dues ho foren per les seves parelles o exparelles masculines. Dues dones més foren assassinades a mans dels seus clients, per ser prostitutes, el més baix graó del maltracte a les dones. I una dona més fou assassinada en un robatori.
Han estat assassinades 17 dones en 9 setmanes. Davant d’aquest fet, no es veu cap estat d’emergència nacional. Al final, cadascun d’aquests assassinats ha ocupat un espai a la crònica de successos. Cap d’aquests assassinats ha estat la principal notícia de portada a 4 columnes a cap mitjà de comunicació d’abast estatal.
Però, per un moment, imaginem-nos un curiós paral·lelisme. Imaginem que des del dia 1 de gener de 2017 haguessin estat assassinats 17 metges pel seus pacients. O bé 17 mestres pels seus alumnes. O bé 17 policies per delinqüents o terroristes. O bé 17 diputats per la ciutadania que representen. En qualsevol d’aquests casos, el país trontollaria. Tot seria monotemàtic, amb declaracions, accions, actes, etc., per procurar fer el possible contra aquests 17 hipotètics assassinats de metges, mestres, policies o diputats. Però han estat 17 dones. Aleshores, la cosa canvia. No hi ha millor exemple per demostrar la consideració general i el valor que donem a la vida d’una dona avui al nostre país.
Com molt bé comentava Jordi Serrano la setmana passada, a Sabadell tenim moltes ordenances (com lleis a Catalunya i a Espanya). Quan passa res, la solució és fer una nova llei o aprofundir-ne en les presents. Mentre, no es fa el que cal, que és vetllar pel compliment de les lleis ja vigents. Ja tenim una pila de legislació sobre la igualtat entre dones i homes, com també existeixen diferents àmbits policials i judicials en matèria de violència masclista. Però durant els darrers anys se’ls han retallat els recursos, tant humans com econòmics, malmetent el treball contra aquesta violència. S’incompleixen sistemàticament les lleis en aquesta qüestió, però no passa res. No veiem cap especial preocupació en àmbits com el govern espanyol o el Tribunal Constitucional, quan es mata a dones només perquè són dones.
Una altra qüestió és la prevenció. Continuem vivint a diari desigualtats reals entre dones i homes (salaris, publicitat, condicions laborals, costums socials, etc.), i no passa res tampoc. L’educació és un espai fonamental per treballar en la prevenció del masclisme i de la seva violència. Però l’educació emocional i afectiva no existeix. Com a molt hi ha una mica d’educació sexual en clau purament biològica, sense res més. Inclús hi ha qui diu que educar en la igualtat entre dones i homes, en la prevenció del masclisme és “adoctrinar”. I aleshores es fa desaparèixer l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania perquè adoctrina en la “letal ideologia de gènere”, segons afirmen fonts episcopals catòliques i algunes escoles afins.
Amb aquest panorama, ens queda la impressió que no sabem què més es pot fer. Cal sacsejar de forma definitiva tota la consciència del país, i en especial dels homes. Som nosaltres, els homes, qui restem importància a les desigualtats, als maltractes i a les morts que pateixen les dones. Algun dia haurem d’adonar-nos definitivament que, dissortadament, ser dona no és el mateix que ser home. I potser caldrà convertir en realitat tantes lleis i tants discursos.
“No veiem cap especial preocupació en àmbits com el govern espanyol o el Tribunal Constitucional, quan es mata dones només perquè són dones”
