Article de Jordi Mercader, empresari, economista i advocat
Aquest cap de setmana passat debatia amb la Queralt Mas, una educadora social que treballa al barri de Can Puiggener, un dels més depauperats de Sabadell i on l’ús del serveis socials és més intens, sobre què es pot fer per mirar de corregir una situació a vegades tràgica i a vegades desesperançadora. Els motius que porten a la pobresa són molts i variats, i no només n’hi ha de crònica -famílies ancestralment pobres-, sinó que també n’hi ha de sobrevinguda. Una persona que fins un determinat moment tenia una vida confortable es troba, de cop i volta, sense feina i sense casa.
Amb la Queralt vam separar els casos per mirar d’arribar a conclusions que ens ajudin a descobrir el camí cap a la solució. Fixem-nos que dic que ens «ajudin a descobrir el camí», no a trobar la solució. Això seria pecar de presumptuós i, ni jo ho soc, ni molt menys ho és l’educadora de Can Puiggener.
Sobre la pobresa crònica, la que s’hereta, hi ha una màxima que afirma que si eduques, si aconsegueixes encaminar els nens cap a l’estudi, reduiràs el risc que esdevinguin pobres com els pares. Però no només això, també cal que durant el procés de formació augmentin la seva socialització amb gent de fora del seu entorn de sempre. Amb gent de zones que alguns polítics en diuen «pacificades». No serveix de massa que el nen obtingui bons resultats acadèmics si no pot compartir els seus èxits amb un entorn familiar que ho valori i, si no surt almenys durant unes hores al dia, i no es relaciona amb gent que té com a valors el treball i l’esforç i no la mera subsistència, poca cosa podrem fer. Una de les coses que més em van frapar és que m’explicava que molts d’aquests que estan en exclusió social tenen autèntiques dificultats per relacionar-se amb els del seu entorn. En el llenguatge d’aquestes persones hi sovinteja l’exabrupte i l’hostilitat verbal, a més de les picabaralles i les rancúnies. Em posava l’exemple que una persona que no està en aquest tipus de situació, si té un problema amb un amic, mira d’arreglar-ho amb celeritat fent un pas cap a ell i amb clara voluntat de llimar les diferències. Per contra, algú amb un baix nivell d’instrucció, fa creu i ratlla amb aquell que, suposadament, no ha tingut el comportament que ell volia. I és que, pel que sembla, la pobresa no només és econòmica sinó també ho és relacional i de valors.
Per tant, si l’educació és gratuïta per a tothom i les administracions posen recursos, rendes de subsistència i programes d’integració, ¿per què la situació es degrada? La resposta, com sempre, no és única però podria tenir dues línies de reflexió que parteixen de la capacitat que té el receptor per comprendre el missatge. Un ‘no-instruït’ difícilment valorarà allò que assoleix un que si ho està -recordeu el que va dir l’Albiol de l’Artadi?- i aquest ‘no-instruït’ beu de fonts que l’allunyen del respecte al coneixement com son els realites o les peripècies pròdigues dels normalment poc formats futbolistes. Per tant, primera línia de reflexió: intervé sobre el canal de comunicació; fes arribar altres missatges. Els nous herois seran metges, advocats, filòsofs, economistes… no futbolistes, personatges de Gran Hermano o nobles que no han treballat mai. La segona línia de reflexió que apuntava la Queralt és «la dissolució». Ella es refereix a què les famílies amb dificultats facin activitats amb famílies que no en tenen, perquè la pobresa barrejada amb més pobresa és misèria, i si «l’aigualim» potser aconseguirem una menor cronificació.
Un altre dia us explicaré què en va sortir de la reflexió sobre la pobresa sobrevinguda. Una gran desconeguda i d’una virulència insospitada per als que no l’han patit.
