Probablement és l’advocat més famós d’Espanya ara mateix i, en part, d’Europa. Jaume Alonso-Cuevillas (Barcelona, 1961) és doctor en Dret i catedràtic de dret processal per la Universitat de Barcelona, on és professor. Fa un any va assumir la defensa jurídica del govern de Carles Puigdemont i del mateix president, però a mesura que l’escalada judicial ha pres força, ell s’ha centrat en la defensa de Puigdemont i els exconsellers Lluís Puig i Clara Ponsatí, tots a l’exili. Dimarts va ser a Sabadell en una conferència al costat de Lourdes Ciuró (PDECat).
Diu que només ha escoltat la imitació que el sabadellenc Oriol Cruz li fa al Versió Rac1 un parell de vegades, però que li agrada. Com també gaudeix amb el Polònia o l’Està passant. Últimament, l’humor l’ha ajudat a tirar endavant; “l’humor és l’antídot necessari per suportar aquesta injustícia tan gran que estem patint”, apunta. Ara va per tot arreu on li demanen explicant “la injustícia”, per què creu que el cas dels líders sobiranistes processats pel Suprem hauria de ser arxivat. Cuevillas assegura que la ironia que utilitza habitualment la fa servir perquè “no guanyo prou diners pels mocadors que hauria de comprar si no ho fes”. Des que fa un any Puigdemont el va contractar per portar-li la defensa, s’ha convertit en un personatge popular. Creu que els protagonistes haurien de ser ells, els seus clients, però li ha tocat viure un moment en què ara ell és coprotagonista. S’hi sent còmode, i el seu paper forma part de la defensa, una estratègia que “no és estrictament jurídica, també implica posar en evidència que no s’estan respectant les garanties mínimes”.
Un procediment irregular
L’advocat creu que veient com s’ha portat tot el procés per jutjar els presos i exiliats independentistes, “la justícia queda mal parada”, perquè denuncia que “no s’han respectat les garanties processals més elementals, ni quant a les competències dels tribunals, ni als terminis mínims per exercitar la defensa, ni en la forma de fer una instrucció atomitzada i delegada en la Guàrdia Civil, etc.”. I el que més l’irrita és que es demanin penes per una rebel·lió o sedició “que no s’han produït”. El cas que té entre mans ara mateix , explica, només és comparable a dos casos històrics; el cas Dreyfus o Nelson Mandela.
