[Per Marc Argemí, periodista]
El miracle va succeir en una ciutat no gaire llunyana fa uns anys, però encara es recorda. Aquesta vila, coneguda per l’espectacularitat de les tradicions que conformen la seva festa major, afrontava una nova edició amb la por al cos. Els cavalls, principals protagonistes dels dies festius, devien estar tant o més nerviosos que els polítics, la policia municipal, els serveis d’ordre, les associacions ciutadanes i els responsables de comunicació.
El problema que afrontaven era comú a altres festes populars d’arreu: se’ls estava sortint de mare. Cada vegada més massificació, cada vegada més imprudències, i cada vegada més risc de quedar marcats amb una reputació com la dels Sanfermines, merescudament negativa.
El punt més crític de les seves festes era un conjunt de jocs en què els genets competeixen, a la cursa, per trencar una carota o per pescar una argolla, tot passant –cavalcant– per un passadís estret amb una munió de gent a banda i banda. La multitud era any rere any cada vegada més densa, i l’aforament, per contra, no es podia ampliar. En aquell espai, l’any anterior un cavall desorientat per les empentes de la gent va envestir una espectadora, amb desenllaç fatal.
Allò no es podia repetir. La frontera entre la festa tradicional popular i la massa tumultuària –ara que hi ha qui les veu a tot arreu– estava a punt de ser travessada, i calia evitar-ho de totes totes. La clau era ampliar l’espai del passadís per on corrien els cavalls. Però, com? Es posen tanques? Es limita l’aforament? Es canvien les regles dels jocs? Se suspenen aquests jocs? Els que més por tenien volien solucions dràstiques, però els que més s’estimaven la festa no volien que aquells jocs, l’origen dels quals es remunten en el temps diversos segles, perdessin autenticitat i acabessin essent com una atracció d’un parc: tant segura com artificial.
Enmig d’un encès debat, algú va tenir una idea: “I si pintem una línia a terra a banda i banda del passadís i demanem a la multitud que la respecti?”
Pintar una línia a terra? Estàs de broma, devien pensar alguns. Pensar que una munió de gent, avançada la tarda i amb l’alegria i la música de festa (i més o menys alcohol ingerit), respectaria una línia pintada a terra, sense cap tanca, ni cap impediment físic, semblava d’una ingenuïtat ridícula.
Aleshores, es va produir el miracle. La línia es va respectar. Sí: el resultat va ser que desenes de voluntaris van comprometre’s a posar-se –sense cap cinta ni cap tanca– cada certs metres, per recordar a tothom on era el límit… i la línia es va respectar. Els jocs van ser un èxit, els cavalls van poder galopar sense risc per a ningú i els polítics, la policia municipal, els serveis d’ordre, les associacions ciutadanes i els responsables de comunicació van respirar tranquils.
El secret va ser no obsessionar-se amb la seguretat, sinó amb l’autenticitat de la festa. Van ser els mateixos ciutadans que, en reivindicar unes festes més autèntiques, indirectament les reclamaven –per descomptat– més segures.
Tot això ve a propòsit de la por que sembla que s’està apoderant de l’ambient d’inici de totes les festes majors. La por a l’incivisme, a les agressions i a qualsevol altre excés. Les crides a la seguretat, sense més, ajuden molt menys a combatre aquesta xacra que no pas apostar per la responsabilitat dels ciutadans a fer –nosaltres– que les festes siguin més autèntiques. I això no vol dir que l’ajuntament, la policia municipal, els serveis d’ordre, les associacions ciutadanes i els responsables de comunicació no hagin de fer la seva feina. Vol dir, en canvi, que quan l’educació i la responsabilitat personal fracassen, tot queda reduït a un afer d’ordre públic. I la festa corre el risc de ser com una atracció de parc: tant segura com artificial.
