MARC BASTÉ ALUJAS

Catalunya com a símptoma

Ho confesso, no vaig veure el debat del dilluns al vespre. Ni el del dimarts. I tampoc veig les tertúlies polítiques dels programes matinals, ni segueixo cap dels programes polítics ni tertúlies que estan substituint el futbol i els programes del cor a les graelles de les televisions i a les emocions de la seva audiència, i que és on fa temps que es juga la política real en aquest país.

L’espectacle polític que alimenta avui la televisió té tots els avantatges: és molt barat de produir i genera una audiència emocionalment entregada –en molts casos, fanatitzada–, senzilla de fidelitzar comercialment.

És un espectacle tòxic que recorda molt l’època de la crispació i del “Váyase, señor González”, que va precedir l’assalt del PP al poder –per dir-ho en termes podemites– i va iniciar el cicle polític que ara està a punt de fer el cim. Recordem, com a curiositat històrica, el paper que ja hi va tenir el grup Planeta i A3TV, ara propietaris també de La Sexta.

I no veig els debats ni les tertúlies perquè prefereixo pair-ho a posteriori que patir-ho en directe. I el que ens toca pair –a mi i a tothom– és que sembla que de cop, en qüestió de mesos, ha canviat totalment el marc ideològic del país.

De cop, ens trobem amb representants d’un partit d’extrema dreta, netament franquista, discutint a totes les tertúlies en peu d’igualtat amb la resta de forces polítiques del país. De cop, els arguments dels autoanomenats constitucionalistes es desplacen a una dimensió desconeguda per la nostra Constitució. De cop, és constitucionalista voler controlar el poder judicial des de l’executiu. De cop, el més constitucionalista és negar les nacionalitats que reconeix la Constitució. De cop, defensar la supressió de les autonomies és constitucionalista. De cop, es pot tancar una pàgina web sense ordre d’un jutge. De cop, la llibertat d’expressió estarà sotmesa a la unitat d’Espanya, com a bé jurídic suprem. De cop, els gais haurem de mantenir-ho en secret. De cop, les violacions en grup són només abusos. De cop…

O potser no és tan de cop. Potser fa temps que la cosa es cou a l’escalfor de les tertúlies i les xarxes socials, de l’absència de model de país i de respostes als joves, o dels lideratges tacticistes i irresponsables, sotmesos a l’última ocurrència de l’spin doctor de moda. I sí, també hi deu haver tingut alguna cosa a veure Catalunya i l’absurd lideratge polític d’un procés que ha acabat tan malament com era imaginable.

Respecte d’això últim, permeteu-me una senzilla metàfora: podria ser que en aquests cicles destructius que Espanya històricament sol tenir, a Catalunya li toqués el paper del canari a les mines? Això és: avisar que alguna cosa no funciona, abans que sigui massa tard.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top