Cada persona que ara ocupa els carrers té una història a explicar. N’hi ha que han sortit al carrer per treure’s l’espineta esportista que porten dins. D’altres ho fan per desconnectar. I uns altres, ho fan amb certa angoixa.
Laura Hernández: “Ara, m’angoixa sortir al carrer”
El que pateix la Laura ja està batejat pels experts: síndrome de la cabana. O el que és el mateix, por per tornar a sortir al carrer després de passar tants dies confinats. Tot i que reconeix que sent certa “angoixa”, la Laura lluita contra els seus monstres per gaudir dels passejos.
Però no abaixa la guàrdia. “Sento que la gent m’envaeix l’espai, i és que n’hi ha que no ho respecten”, explica. I assegura que se sent incòmoda al mateix parc on ha viscut “molt bons moments”. Ella ho té clar: “Hi haurà un abans i un després del coronavirus”. “I em fa molta pena”, confessa.
/ M.O.
Amanda García: “No puc entendre que la gent passi a tres centímetres”
De casa al cotxe i del cotxe a l’hospital. Durant pràcticament dos mesos aquest ha estat l’únic contacte amb l’exterior de l’Amanda, personal sanitari de Mútua Terrassa. “Em va impactar molt veure nens al carrer”, assegura sorpresa. Ho reconeix, “abans no feia esport a l’aire lliure”. I sortia a passejar en comptades ocasions. Ho suplia amb les rutines de gimnàs “per aprofitar millor el temps”.
Ara, patinar, córrer o caminar l’ajuda a deixar de pensar. “A l’hospital han estat dies molt durs”, admet. Acostumada a passar-se 12 hores sense treure’s la mascareta, fa esport a cara descoberta “perquè la mascareta s’humiteja i es redueix la seva eficàcia”. I aprofita per respirar aire fresc.
És molt rigorosa, però, amb la distància de seguretat i la higiene de les mans: “El que no puc entendre és que la gent passi a tres centímetres”.
L’Amanda García / D.S
Dani García: “El Central és una cursa d’obstacles”
Passejar per passejar no ho ha fet mai, ni tampoc córrer. Això sí, el Dani tenia per costum anar en bicicleta pel Parc Central amb els seus amics. La diferència? “Ara no és un camí pla, sinó una cursa d’obstacles”, explica el sabadellenc, referint-se a la gran massa de gent que ha d’anar esquivant pel camí.
El que no pensava el Dani és que li fes tanta il·lusió tornar a agafar la bicicleta, després d’estar més de cinquanta dies a casa –n’ha perdut el compte– sense sortir ni a comprar el pa. El jove va acompanyat de la seva mascareta i la tracta amb prudència. Relativament sempre, perquè quan surt a córrer se l’acaba traient.
Amant del futbol, no sap quan tornarà a trepitjar un camp, però es pot treure l’espineta fent esport a l’aire lliure.
El Dani està sorprès per la quantitat de gent que es troba al Parc Central del Vallès / M.O.
