[Per Josep Serrano Blanquer, exdirectiu de l’administració local]
Quan una calamitat ens toca de prop, tenim la sensació que som els primers que en vivim o patim una. Que tenim mala sort. Però segur que trobem antecedents, fins i tot familiars, en el nostre passat més o menys remot. Mirem enrere, doncs. El 1880, en Blas Blanquer i la Milagros Mecier amb cinc fills i un nebot, arriben a Sabadell des de Cocentaina, probablement en un vaixell de transport de mercaderies, les pasteres del segle XIX. I per l’efecte crida, altres familiars venen cap aquí.
Un fill d’en Blas i la Milagros, en Blai, treballà al Molí d’en Mornau (on es fabricava paper de fumar de les marques El Ciervo, Garibaldi, Jas, La Torre i altres, amb cola i sense cola i amb extracte de regalèssia, segons explica Marià Burguès) i després al de Fontscalents (que produïa paper d’estrassa), a Castellar, d’on Blai Blanquer en serà alcalde republicà entre 1912 i 1916 i jutge de pau. I una filla, la Milagros, es casa amb el seu cosí Vicente Blanquer i seran els pares d’en Vicens Blanquer, nascut l’abril del 1890 i que és el protagonista d’aquesta petita història.
En Vicens estudia als Maristes. El 1909 és un dels escolans i cantaires de l’Escolania dels Missioners Fills del Cor de Maria que funden la Congregació Mariana en un acte en què Fèlix Sardà i Salvany, autor d’El liberalismo es pecado, digué: “Sou els continuadors de l’obra d’apostolat que realitzava la Secció de Lluïsos de l’Acadèmia Catòlica, i que ara, amb vosaltres, ressorgeix vigorosa”. Amb 19 anys, en Vicens Blanquer n’és el primer president. Una semblança publicada el descriu com a intel·ligent i batallador, com “l’arquetipus de l’etapa heroica, que requerí la forta empenta d’homes de tremp (…) perquè l’ambient d’irreligiositat començà a carregar-se, esclatant pocs mesos després aquella revolta de trista recordança coneguda amb el nom de Setmana Tràgica.”
En conèixer la Maria Jordi, que vivia al carrer de Fèlix Amat, on el seu padrastre tenia un estable de vaques i una lleteria, se n’enamora i li diu: “Maria: No sé pas com encapçalar aquesta primera carta perquè són tantes i tantes les coses que’m venen al pensament… (…) y per aixo li poso solament Maria ja que’l nom per fi vol dir mes que tot el que jo hi afegiria (…) Moltes més coses li diria però la primera carta la ploma te por de relliscar…”. Quins temps aquells en què no existia el WhatsApp! Amb cartes així passa el que passa… Es casen i s’estan a la casa familiar dels Blanquer al carrer de Les Planes i després es traslladen amb els seus dos fills al carrer de Riego. Vicens Blanquer, que viatja sovint com a comercial, està ben relacionat, forma part de l’elenc teatral de l’Acadèmia Catòlica i, com que sap llegir i escriure i coneix l’aritmètica bàsica, desenvolupa funcions de comandament com a oficial de la Creu Roja de Sabadell. Té davant un futur que promet.
El 8 de març del 1918, Josep Pla començava el Quadern Gris: “Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat. D’ençà d’aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell, amb la família. Som dos estudiants desvagats”. La gran grip va ser particularment severa i virulenta i afectà majorment els joves, causant més de cinquanta milions de morts a tot el món.
Vicens Blanquer emmalalteix l’octubre del 1918 i ingressa al sanatori de Torrebonica. Allí escriu: “Ja so al cancell del cel aymada mia. (…) / Adéus per sempre, adéus amistós de l’altre dia / Eixos cants d’amor m’els inspira / Qui te lo nom més hermós, Maria”. En Vicens morí finalment l’1 de novembre als 28 anys. La seva mare Milagros va ometre el nom de la seva dona en els recordatoris. Li feia pagar haver-li pres un fill dels dos que eren vius després de sis parts.
En Vicens no sabria que, uns anys més tard, el sogre de l’oncle Blai, quan el rector de Castellar va acabar d’extremunciar-lo, es posà a cantar l’Himne de Riego, “Cons-ti-tu-ción va-lien-te se-rá nues-tra ban-de-ra”, i expirà. En Vicens no veuria com el seu fill, anys a venir, militaria al POUM, i partiria cap al front d’Aragó just començada la Guerra Civil. Tampoc com el seu net, als anys cinquanta, era assassinat per un tret de la policia durant la vaga de tramvies de Barcelona.
Fa un segle, ningú va veure venir la pandèmia. Com ara. Fa un segle s’utilitzava Zotal per desinfectar i als malalts els receptaven Eucaliptina Inhalant. La mort i el dolor sempre té noms i cognoms. Ni som els primers ni la sort hi té res a veure. Viure comporta riscos i no sempre es poden controlar.
