[Per Joan Brunet i Mauri, periodista]
L’homicidi a mans d’un policia a Minneapolis (EUA) del ciutadà George Floyd revifà el debat sempre latent sobre els comportaments racistes i xenòfobs que nien en societats pretesament avançades. De retruc, també el moviment contrari a la pervivència d’aquells monuments, estàtues i noms de places i carrers que fan memòria d’un passat amb què ningú es vol identificar.
En aquest context, coincidint amb les manifestacions convocades arreu contra el racisme i la xenofòbia, al Regne Unit eren abatudes les estàtues del polític, filantrop i traficant d’esclaus Edward Colston, dels esclavistes Cecil Rhodes i Robert Milligan i, pels seus passats supremacistes, maltractades les del pare de la pàtria Winston Churchill i de l’intel·lectual escocès David Hume. Pocs dies després, amb el monument a Cristòfor Colom al rerefons, el corrent de pensament radical arribava a Barcelona a través d’una entrevista del diari Ara a Jéssica Albiach en la qual la presidenta del grup parlamentari Catalunya en Comú-Podem es mostrava oberta a la possibilitat que l’estàtua del navegant fos retirada del seu emplaçament. La reacció va ser immediata fins al punt que unes hores més tard va haver de matisar les seves paraules en el sentit que potser n’hi hauria prou amb “contextualitzar” el monument i explicar-ne el perquè i el com.
Mentre això passava, sense ànim d’establir cap tipus de comparació, no em vaig poder estar de recordar que a Sabadell tanmateix encara tenim un debat obert sobre el nostre passat. I no pas per estàtues i monuments que no tenim (llevat del monòlit que recordava a l’alcalde Marcet que per decret de l’alcaldia que presidia Juli Fernàndez va ser retirat el 2017 del lloc que ocupava en la plaça que llavors portava també el seu nom), sinó per les persones que formen part del nomenclàtor i de les que per raó del seu passat, hi ha qui amb encert o no en reclama l’exclusió. Un nomenclàtor que des de la gran i lògica revisió que se’n va fer el 1980, pocs retocs havia sofert en l’espera que tal com s’havia promès des del govern local, es constituís la taula ciutadana que havia de proposar criteris a partir dels quals fer-ne una revisió documentada, precisa i aprofundida.
Sobre la taula llavors hi havia, d’una banda, el polèmic Informe balanç del nomenclàtor de carrers de Sabadell 2016 que va elaborar l’historiador Francesc Abad i Sentís com a punt partida del debat; de l’altra, el posicionament de la Fundació Bosch i Cardellach, que propugnava que en el procés de revisió del nomenclàtor calia evitar “menystenir les persones, esdeveniments o circumstàncies que relacionen la història local amb el context polític, econòmic i social de cada moment”, i per això suggeria que l’aplicabilitat de la Llei de la Memòria Històrica del Congrés de Diputats i del Parlament de Catalunya s’enriquís “amb els matisos i circumstàncies del nostre passat”. “La història local –argumentava finalment la Fundació– la fan, i l’han fet, persones de diferents estrats socials amb tarannàs diversos i circumstàncies històriques determinades que han de poder compartir l’espai públic”.
Amb l’ànim, segurament, d’apaivagar la polèmica i de portar l’aigua al seu molí, l’Ajuntament convocava el setembre del 2018, unes Jornades de reflexió sobre el Nomenclàtor, en les quals el sociòleg terrassenc Salvador Cardús advertia que llevat de “casos infames, són millors les reinterpretacions contextualitzades que no pas la retirada d’un nom del nomenclàtor”. Això no obstant, les conclusions de les jornades no serviren de res atès que poques setmanes després, el govern quadripartit imposava l’eliminació tàcita dels noms dels alcaldes Josep M. Marcet i Antoni Llonch del nomenclàtor.
Per tot plegat, confesso que cada vegada estic més convençut que la clau de volta del debat sobre què cal fer amb el passat rau en la capacitat d’entendre que la història no ha de servir per ser enaltida i venerada, sinó per ser contextualitzada i explicada.
