Ciutat

Prova PCR convertida en una aventura

Sala d'espera al Taulí / D.S.

Una de les claus per evitar contagis i saber com actuar en cas de donar positiu és fer la prova quan es té indicis que alguna cosa no acaba de rutllar. El passat dilluns vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar un pacient de qui dubtàvem si podia tenir un simple refredat o alguna cosa més. Un dubte que tots, qui més, qui menys, hem tingut des del confinament ençà.

No era un pacient qualsevol: era un menor d’edat a qui, la manera per calmar-lo, és explicar-li que anem al metge per veure que tot estigui correcte. Amb més sang freda que molts adults, el petit Guillem va seguir totes les indicacions donades des de l’entrada d’Urgències: “Ens han dit que seguim la línia lila. Hi ha tot d’animalets dibuixats al terra”, explicava. Anar fins la sala d’espera seria la primera part del joc.

Després d’un primer triatge, el detall de la sala d’espera desperta la curiositat del petit: “Han posat cintes en un de cada tres seients”, va observar el menut. “En deixen dos, un per al nen i l’altre per al pare”, li explicava la mare d’una altra pacient des de l’altra banda de la petita sala.

L’atenció, també adaptada, intenta fer planer el camí que durà, si l’observació del petit així ho requereix, a la prova PCR, consistent en utilitzar un bastó per agafar mostres de saliva i mucosa per analitzar-les. És senzilla i prou ràpida, però igual de molesta per a un adult que per a un infant.

A la sortida, el petit recorda la situació viscuda com una aventura que, això sí, ha acabat amb una senyora “clavant-me un pal”, i alguna llàgrima sentida. Ah, el resultat, comunicat via telefònica en poques hores i, per sort, negatiu: ibuprofèn i repòs.

Comentaris
To Top