[Per Tona Codina Farriol, publicista i consultora de comunicació]
Ens hem convertit en artistes d’explotar el temps durant les reunions on-line. Sí, tu també, segur que ho has provat. Com aquell qui estira més el braç que la màniga, com que no estem obligats a compartir espai amb els nostres interlocutors, sempre que podem trobem la manera de treure tot el suc possible a aquesta nova possibilitat: potser has estat el que entra a una reunió mentre camina pel carrer, o si t’ha quedat mitja horeta penjada abans de no sé què, dins el cotxe, aprofites per assistir a l’última part d’un curs. O ets dels que a casa, en plena formació, apaga la càmera i el micro i aprofita per fer el dinar, tallar-se les ungles, trucar a la tieta demanar un cangur urgent o endreçar el menjador.
Zoom, Jitsi, Teams, Skype, tant és quina plataforma virtual fas servir. La pandèmia ha flexibilitzat l’ús d’aquest format de trobada i crec que en l’entorn laboral hi ha qui es passa. Penso que s’abusa de la funció perversa de la càmera apagada. Del “soc aquí però em permeto el luxe de girar-te l’esquena”. No sé si la informació arriba i l’assimilem de la mateixa manera que en el presencial.
Fent una comparació sobre la nostra maduresa en l’ús de les xarxes socials i el mòbil: si hem passat de ser canalla a l’adolescència en uns quants anys, ara encara som nadons de la reunió on-line. No tant per aprendre a utilitzar cada eina i les seves funcionalitats, això és un pim pam, cada vegada són eines més intuïtives a prova de tecnofòbics, parlo més aviat de la nostra actitud. Crec que ara ens toca posar-nos les piles per educar-nos en la nostra manera d’encarar la reunió virtual. Segur que qui més qui menys havia fet un Skype a la seva vida, però no amb la intensitat amb què molts ho fem ara.
Jo no puc tirar la primera pedra, ho reconec. La setmana passada, mentre feia factures, vaig assistir on-line a la sessió Alimenta el teu negoci, una jornada que organitzen a Mataró les dones emprenedores de l’associació Dona’t un Impuls, on es fa xarxa i es comparteixen recursos. Xerrades potents com la de neuromarketing de la interessant Sílvia Guinart i un enllaç (comodí pervers?) que et permet tornar a escoltar el que més et va interessar o et vas perdre.
Com que el format és 100% on-line, és clar, hi ets però no hi ets. Qui s’està tres hores sense fer res més que escoltar els ponents de torn? Ja no diguem els interessantíssims discursos institucionals: ehem. Entres i surts. De la mateixa manera que quan vas a un esdeveniment presencial –perdó, anaves, música melancòlica–, fas factures, atens trucades, et muteges i et desmuteges per intervenir un moment, no sigui cas que sembli que no estàs al cas. Ara fem de tot i tot és més efímer.
I és que això del Zoom és molt cansat. En un article del National Geographic, la periodista Julia Sklar explica el nou concepte de la “fatiga de Zoom” i afirma que les videotrucades semblen una solució perfecta per a la feina, però que desgasten el cervell de maneres molt complexes.
Comparteix l’explicació d’Andrew Franklin, el professor de ciberpsicologia d’una universitat de Virginia: “Els humans ens comuniquem encara que no diguem res. […] Evolucionem com a animals socials, així que per a la majoria percebre aquests senyals és una cosa natural”. Com que ens falta una gran part de la informació no verbal, el nostre cervell s’esgota buscant-la. No tens el conjunt. Els participants no comparteixen espai, cosa que també afecta la interacció, i això durant força estona cansa molt. Penso que segurament hem d’optar per formats de trobada curta, amb ordres del dia molt concretes i petites pauses en sessions que es preveuen més llargues. N’estem aprenent.
