Amb motiu del centenari dels tràgics fets, el Museu d’Història de Sabadell acaba d’inaugurar la mostra Francesc Layret, diputat per Sabadell. Sens dubte, la més important feta sobre la seva figura. El comissari de la mostra, l’historiador sabadellenc Jordi Serrano, destaca “la desmemòria” que patim com a societat en relació amb destacades figures del passat, tant pel que fa a Sabadell (en va ser diputat per aquesta circumscripció) com per Barcelona (i va ser regidor del seu ajuntament).
De fet, defensa més implicació del consistori sabadellenc en aquesta tasca de memòria històrica. I defensa la possibilitat d’erigir una estàtua de Layret a l’espai públic de la ciutat, donant així continuïtat a la proposta impulsada l’any 1933 (a càrrec de Camil Fàbregas), però que no es va arribar a materialitzar mai. Per contra, sí que se’n va col·locar una a Barcelona. “Amb les actuals tècniques de 3D, es podria fer una rèplica de la de Barcelona”, proposa Serrano, qui és també rector de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC). De fet, el ple de l’Ajuntament de Sabadell va provar el 3 de desembre del 2019 la instal·lació d’una estàtua en honor a Layret en un espai proper a l’edifici que va ser el Círcol Republicà Federal.
Estàtua a Barcelona / DS
No és (o hauria de ser) l’única referència a Layret a la ciutat. Actualment, el seu nom ostenta un carrer (al barri de la Creu Alta), malgrat que no és ben bé el que tocaria. I és que a l’abril del 1931, amb la II República acabada de proclamar, el nou Ajuntament ja va batejar un carrer de la ciutat amb el seu nom (i fent-lo perdre a Alfons XIII). Tanmateix, el 1939 treu el seu nom del nomenclàtor municipal acabada la guerra.
El que és curiós és que, tornada la democràcia, l’Ajuntament sí que recupera el nom de Francesc Layret, però no pas per anar al seu emplaçament històric i central. En comptes d’això, l’envia a la Creu Alta per substituir el llavors carrer Trias Domènech. L’any 2016, quan l’Ajuntament elimina definitivament Alfons XIII del nomenclàtor, no corregeix el canvi, sinó que el rebateja com a carrer de la República.
En tot cas, independentment d’on estigui el carrer, cal demanar-se: podria ser que el nom del carrer sigui més conegut que la mateixa figura del mateix Layret? O quanta gent coneix la figura de l’anarquista Teresa Claramunt, per posar un altre exemple, que dona nom a un col·legi de la ciutat? No és l’únic cas de desconeixement. “La desmemòria és tal que tampoc recordem que l’actual plaça de Sant Roc es deia plaça Pi i Margall”, diu Serrano, ja que… A més, a la façana de l’Ajuntament hi havia una gran placa en record seu.
La Dictadura va eliminar la placa i la va substituir per una altra amb el tradicional lema “Por Franco y España…”. Tanmateix, recuperada la democràcia, ni la plaça recupera el seu nom republicà (que datava del 1901), ni es col·loca una rèplica de la placa a la façana consistorial. “Uns militants comunistes van anar els primers dies de democràcia a parlar amb l’alcalde Farrés, per dir-li que o la manava retirar o que ells mateixos se la carregaven a cops”, rememora Serrano. “Però no es va tornar la placa antiga, perquè ja no es recordava que havia existit: el règim havia aconseguit que s’escampés la desmemòria”.
Projecte d’estàtua per a Sabadell / DS
No és pas l’única veu crítica amb la memòria història de la ciutat. Ramon Fatjó, de l’ecosistema cultural sabadellenc i impulsor del Teatre La Bàscula, assegura: “A la Creu Alta tenim un carrer que porta el seu nom, però no és prou reconegut en l’àmbit de la ciutat. Layret es mereix que els 27 regidors de l’Ajuntament es posin d’acord per fer-li un monument a la plaça dels pisos nous del seu mateix carrer. Creualtencs, demaneu a l’Ajuntament que aquesta petició que es faci realitat, estem en deute amb Francesc Layret”.
De fet, el cronista local Jaume Barberà també incidia en aquest debat, fa unes setmanes, tot assegurant que Sabadell no mirava amb cura el seu passat. “Sabadell no té gaire memòria”, explicava fa unes setmanes entrevistat pel DS. “I diria que a peu de carrer tampoc es llegeix gaire”. Per això, concloïa: “Així com s’ha perdut molt arquitectònicament, també es pot perdre la memòria”.
