Normalment, el Dret tendeix a anar massa sovint darrere de la realitat. Potser per això tantes normes jurídiques se’ns presenten obsoletes al cap del temps: estan en vigor però no es compleixen perquè el seu “tempo” ja ha passat. La teoria de la reforma de les normes, en efecte, està pensada per adequar el seu contingut a la realitat, de forma i manera que les regulacions de les relacions socials estigui en sintonia amb la justícia i amb els temps en què es dicten o promulguen. La reforma normativa és, en aquest sentit, un procés permanent i continu que tracta d’adequar a la realitat i a la justícia les normes jurídiques. Si només es tractés, sense més, d’adequar les normes a la realitat, fent cas omís a les més elementals exigències de la justícia material, llavors estaríem en presència simplement d’artificis procedimentals o formals, però no davant reformes de l’ordenament jurídic.
En aquest sentit, l’arquitectura constitucional preveu expressament la seva parcial modificació o reforma, així com la seva substancial transformació, doncs manifestació de la pervivència dinàmica de la Constitució és la seva capacitat d’adaptar-se als canvis socials. Si es pretén un canvi puntual, sense afectar els pilars del sistema constitucional, els requisits formals establerts no ofereixen especials dificultats polítiques. Ara bé, si es pretén, com sembla que es planteja ara entre nosaltres, substituir els fonaments del model constitucional per reformar el model territorial, llavors calen majories reforçades, noves eleccions i referèndum, tal com disposa el text constitucional a l’article 168 : “1.- Quan es proposés la revisió total de la Constitució o una de parcial que afectés el Títol Preliminar, el capítol 2n, Secció 1a del Títol I o al Títol II, es procedirà a l’aprovació del principi per majoria de dos terços de cada Cambra, i a la dissolució immediata de les Corts. 2.- Les Cambres elegides hauran de ratificar la decisió i procedir a l’estudi del nou text constitucional, que haurà de ser aprovat per majoria de dos terços de les dues Cambres. 3.- Aprovada la reforma per les Corts Generals, serà sotmesa a referèndum per a la seva ratificació “
A hores d’ara, ningú amb seny propugnarà la petrificació eterna de la Constitució per raonables que siguin els seus preceptes ja que és metafísicament impossible establir preceptes de validesa general de naturalesa atemporal. Per tant, sense sacralitzar la Constitució, perquè no és la Bíblia, és lògic que periòdicament es revisin els seus preceptes per comprovar si permeten el compliment dels seus objectius. I els seus objectius estan en el preàmbul, entre els principis es troben els següents: “garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just (…), consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la Llei com a expressió de la voluntat general (…), protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, les seves llengües i institucions (…), establir una societat democràtica avançada … “..
Objectius constitucionals que, al meu entendre, tenen una evident rellevància per justificar els canvis que ara es pretenen introduir. Al costat d’aquests criteris és convenient també tenir present l’ambient que va fer possible la Constitució de 1978 que, en alguna mesura, explica la seva vigència jurídica i moral: l’esperit d’entesa, de concòrdia, d’acord, de respecte a les posicions contràries i, sobretot, de tolerància. Context que hem de preguntar-nos si és el que avui presideix la vida pública en la nostra societat o si, per contra, s’està sembrant la convivència d’obstacles que impedeixen aquest enteniment obert, harmònic, raonable que es fomenta i promou quan la ment oberta i la capacitat d’integració són els motors d’una acció de govern que pensa en tots els ciutadans, no només en els integrants del sector que dóna suport a l’executiu. Així doncs, el preàmbul de la Constitució ha d’estar present en les reformes que es plantegen llevat que es pretengui també alterar aquests principis, que no em sembla que sigui el cas.
“És metafísicament impossible establir preceptes de validesa general de naturalesa atemporal”
