Opinió

El quart poder

La percepció que tothom està connectat a les xarxes i que només ens informem a través d’elles, potser és un miratge. Arreu del món el 54,4% de la població accedeix a internet amb diferent freqüència. Les dades europees són substancialment superiors en relació amb les mundials, en concret un 80,2%. A Catalunya, en el 84% de les llars, algun dels seus membres té accés a internet. Ara bé, accedir no es tradueix amb convertir-se en usuari habitual. Per exemple, a Europa un 41% de la població utilitza facebook. Si tenim en compte que les dades de referència a escala europea són molt similars a les catalanes, podem considerar que els catalans utilitzem facebook amb la mateixa proporció. Tot plegat ens permet fer-nos una idea de la nostra connectivitat.

És cert que la tecnologia de la comunicació té l’elevada capacitat de fascinar-nos. A banda dels primers ordinadors, a finals del vuitanta la irrupció del fax ens captivava per la recepció o emissió instantània d’allò que s’havia escrit en un full. Després la irrupció massiva dels telèfons mòbils, l’accés a internet, el correu electrònic, els webs, les xarxes socials ens varen arrossegar a una revolució imparable. Això, també ha comportat que donem massa importància al dispositiu o la infraestructura per a la comunicació i poc als continguts que intercanviem. I precisament la solvència i veracitat dels continguts és una de les debilitats de l’actual sistema d’informació a través de les xarxes. O bé una oportunitat pel periodisme de qualitat, proximitat i d’investigació que es fa arreu del país.

La revolució de les tecnologies han impactat substancialment en bona part dels mitjans de comunicació, especialment la premsa escrita nascuda amb l’aparició de la impremta. A les portes de la revolució industrial la premsa de paper emergeix, però esdevé determinant durant el segle XIX. En aquest context, és quan el polític i historiador britànic Thomas Macaulay etziba en seu parlamentària que el quart poder de l’Estat l’ostenta els ocupants de la tribuna de la premsa. D’ençà de les paraules de Macaulay, l’exercici i la titularitat d’aquest poder donaria per ocupar milers de gigabits.

La influència dels mitjans de comunicació a la societat i la seva capacitat de configurar l’opinió dels ciutadans és una evident i massa llaminera per determinats grups amb interessos socioeconòmics i polítics. Sense el concurs dels mitjans moltes de les coses que succeeixen tant en l’àmbit públic com privat no transcendirien ni es coneixerien. Al llarg de la història això també ha comportat l’interès de determinades corporacions o opcions polítiques per controlar la titularitat i/o continguts dels mitjans de comunicació i, per tant, exercir un contrapoder partidista en el tauler dels equilibris sociopolítics d’una comunitat. A vegades la inserció de publicitat, sigui institucional o empresarial, també ha estat una eina utilitzada per influir en els mitjans. Cal afegir que l’opció dels mitjans de comunicació de titularitat pública, independentment del color polític que governi, tampoc ha estat una garantia per excloure’s d’aquestes “pressions” quotidianes. Plausiblement la professió de periodista o editor és una activitat d’alt risc.

Amb tot, la pluralitat de mitjans, la professionalitat i l’ètica dels periodistes i editors, la diversitat d’opinió publicada i els usuaris són claus per garantir mitjans de comunicació solvents i multimèdia al servei de la comunitat. Una societat sense mitjans de comunicació plurals ens fa menys lliures i dependents dels interessos partidistes. @manelcunill

“Una societat sense mitjans de comunicació plurals ens fa menys lliures i dependents dels interessos partidistes”

To Top