[Per Elisenda Rovira, periodista]
Els avis no senten les campanes i jo no en conec el toc. Ara no sabem si toquen a morts per mossèn Dalmau, o bé per algú altre, o si passa alguna altra cosa. No sembla pas el toc de difunts –el “naaang, naaang” greu i lent de la campana grossa– que tinc interioritzat. La iaia m’explica que anys enrere el toc canviava segons l’edat del mort i que aquest que jo recordo, que ara serveix per a tot, era el de quan se n’anava un vell. Si era una criatura, només tocava la campana petita: “niiiing, niiing, niiing”. I si era algú solter o no gaire gran –“com ara tu”, em diu, i no sé com m’ho he de prendre–, tocaven la petita i la grossa. Apunto aquesta varietat de tocs a una llibreta que anava amb l’Argelagues de la Gemma Ruiz quan el vaig comprar i penso, un cop més, que quina bona idea convidar-nos a escriure, no sé si la història de les dones de la família –això seria un propòsit nobilíssim, però molt exigent si es vol fer amb un mínim de pulcritud–, però sí, si més no, les petites històries quotidianes de l’avi i de la iaia que si no les escric marxaran amb ells.
I mentre escuren la samfaina amb una bona llesca –no hi ha dinar sense pa, en aquesta casa–, recorden que, “abans” –aquest adverbi amb què situen en un temps indefinit del passat un record fugaç, qualsevol costum abandonat– les campanes ho anunciaven tot. Quan hi havia foc –“nangnangnangnang” amb la campana grossa, puntualitzen– els homes, en sentir-ho, sortien del cafè i anaven cap on fos que s’hagués encès, a apagar-lo amb branques de pi. “Llavors el bosc era net”, raonen, com per fer-me entendre que n’hi havia prou amb aquestes eines tan rudimentàries, ramalla i campanes, per combatre l’incendi, a mi que la paraula em transporta al “tac-tac-tac” dels helicòpters gravat al cervell des del 2003, i a l’esglai de les vides perdudes intentant-ne escapar.
No sé si aquella vegada encara va tocar a foc, el campanar, però ens va seguir alertant: veient-lo fotografiat a tots els diaris nacionals amb un castell de flames al fons, vam confirmar les pitjors previsions.
Deixo estar aquell estiu on sempre torno i els avis no s’han mogut gaire del campanar. “Mossèn Dalmau va ser a la presó amb el meu germà gran”, deixa anar la iaia com qui no vol la cosa. “Com?!”, m’exclamo. No em sona que el rector de Gallifa i impulsor del Santuari de l’Ecologia hagués estat tancat, però encara em sorprèn més que el meu tiet-avi s’impliqués fins a aquest punt en l’activisme de qui va ser un dels fills de Sant Llorenç Savall més compromesos políticament. Més tard comprovaré que Josep Dalmau i Olivé va ser condemnat a un any de presó el 1969, per la Manifestació de capellans de tres anys abans davant la Jefatura Superior de Policia, però que el van indultar per pressions del Vaticà. No era el primer cop que provocava maldecaps a les autoritats: als anys cinquanta, quan era vicari a la parròquia de Gràcia de Sabadell, on va organitzar les colònies de vacances i les caramelles amb els infants de les escoles del barri, un veí falangista ja l’havia denunciat perquè les cantaven en català. Amb tot, l’èxit de la seva tasca amb nens i joves va fer no només que pogués continuar, sinó que cada cop hi hagués més famílies implicades.
La història del seu empresonament, de nou, torna a ser de les que s’escriuen en minúscules, si és que algú mai les apunta enlloc. Es veu que un dia, quan eren canalla, el mossèn-que-encara-no-ho-era i el seu amic inseparable d’aleshores, el Joan de Cal Fusteret, en pau descansin tots dos, van anar a robar figues a una vinya propera i el propietari els va enxampar. Van acabar tancats un dia sencer a la presó, que en aquella època era un cuarto amb un portal en un racó de l’església, “allà on ara hi ha el sant cristo, saps?”, m’explica la iaia. Vés a saber si aquella entremaliadura va ser una premonició del seu futur com a capellà, o més aviat de la incomoditat que mossèn Dalmau, d’esquerres i independentista, provocaria des de dins de la mateixa Església.
