Opinió

Última jugada: ara, Antoni Llonch

Vista aèria de la plaça d'Antoni Llonch / ÓSCAR ESPINOSA
[Per Josep Mª Benaul Berenguer, historiador i membre de la Fundació Bosch i Cardellach]

Els proppassats 14 i 15 d’aquest mes, la regidoria de Cultura va organitzar unes jornades sobre el nomenclàtor, que havien de servir per elaborar uns criteris per a modificacions i/o incorporacions futures de noves denominacions en els nostres carrers. Encara no havia passat una setmana, quan tres grups municipals (ERC, Crida i PDECat) i dos regidors exbustistes (Monge i Bosch) van decidir portar al proper Ple municipal (el d’avui) la proposta de substituir la plaça d’Antoni Llonch per la plaça U d’octubre. Si ja es volia tirar pel dret, aleshores per què esmerçar alguns milers d’euros en aquelles jornades? En realitat fou un muntatge per atorgar-se l’autoabsolució arran de l’escàndol Machado de l’estiu del 2017 i per posar una cortina de fum a decisions ja preses. Jo, un dels convidats a presentar-hi un paper amb arguments, ara tinc la sensació d’haver fet el paperot.

I d’on ve la pressa? Molt simple, el PDECat va obrir la cursa fa uns mesos en proposar el canvi de la plaça d’Espanya –sublim intel·ligència– per plaça U d’octubre. Els grups del govern no ho van acceptar, però ara s’han tret del barret la proposta a dalt descrita. Vistos els programes municipals d’ERC i de la Crida, només en el primer hi ha una referència genèrica a la recuperació de la memòria històrica i una altra al reconeixement i valorització de les dones a través del nomenclàtor. Res d’això té a veure amb el canvi proposat.

La urgència només pot ser atribuïda al mateix oportunisme que tingué lloc amb la plaça Marcet el 2017, iniciativa atribuïda a l’alcalde d’aleshores i bicàrrec avui, el senyor Juli Fernàndez. Tot indica que es vol aprofitar l’avinentesa de l’aniversari de l’1 d’Octubre i fer-ho a costa d’Antoni Llonch. El resultat és que en lloc de fer política basada en una reflexió cultural, de debat de dades i d’idees, es recorre a la politiqueria.

En un llistat de criteris sobre el nomenclàtor hi cap el de suprimir els noms dels qui foren alcaldes durant el franquisme, perquè, a parer meu, això no és automàticament deduïble de l’article 15 de la llei de  memòria històrica, que dona marge a una àmplia interpretació. En tot cas, ni aquell ni cap altre criteri ha estat encara establert a partir d’argumentacions informades i raonades. Ara li ha tocat a Antoni Llonch, el soldat que no va voler sollevar-se el 18 de juliol del 1936, que fou destinat per l’exèrcit republicà al front d’Aragó, que més endavant va treballar des d’àmbits associatius catòlics i corporatius per dotar Sabadell d’un teatre i de les primeres escoles als barris, que com a alcalde –evidentment nomenat a dit, i inevitablement Jefe Local del Movimiento– va endegar un programa de reformes urbanes als barris i a la ciutat… No hi ha criteris, però sí clarament dianes preferides, obsessives… No és significatiu que s’hagi optat per treure Llonch i no un negrer com el Marquès de Comillas? Hi ha qui va cremat per imposar canvis, però si hem de modificar el nomenclàtor potser que comencem per dignificar-ne el procediment.

Subscriu-te gratuïtament al butlletí ‘Bon dia, Sabadell’

Comentaris
To Top