Per Albert Ferrer Flamarich
Xavier Gondolbeu Ramon (1931-2019)
Alguns dels que vam néixer la dècada dels 80 recordem aquella sensació de respectabilitat, exquisida educació, fina intel·ligència i bonhomia amb què preníem les primeres impressions d’alguns adults en la nostra infància. Sovint pertanyien a una generació propera a la dels nostres avis o més grans. També els caracteritzava la discreció en públic. Sense definir-ho, reconeixíem l’essència del que era “un Senyor”. Com tu, Xavier Gondolbeu.
Metge de capçalera de molts sabadellencs, per una part del nostre món musical eres en “Mirnu”, com un dia m’explicaves que t’havia batejat un baríton. I és que, seguint la rumorologia, conviure amb cantants no és fàcil (tampoc ho deu ser amb crítics, artistes plàstics, actors, …). I més si la parella és una dona tenaç, treballadora, exigent i de caràcter tan fort com Mirna Lacambra. Tu has estat un pal de paller indispensable en la seva vida, carrera i l’Associació Amics de l’Òpera. Eres una persona tranquil·la i ferma, un company ideal: invertint aquell tòpic es pot dir que darrera d’una gran dona, també hi ha un gran home.
Has estat un d’aquells pocs casos reals de ser estimat per tothom. La gent et recordarà “com una bellíssima persona, afable, proper i que amb un somriure transmetia confiança” com m’ha dit la Joana Soler de Joventuts Musicals de Sabadell. O pel teu “sentit de l’humor, la cultura i la teva habilitat per pintar” com m’ha comentat en Jordi Torrents de la junta de l’AAOS que et coneixia des de fa 30 anys. O pel “suport a la música i la ciutat” en paraules de’n Josep Vinaròs de Sabadell, més música. La Simfònica del Vallès ens emocionarà recordant-te.
Comparties la mateixa força i resistència a les adversitats, especialment de salut, amb què la Mirna ha combatut durant gairebé 40 anys per tirar endavant la vertadera òpera del país: per la itinerància pel territori, per les oportunitats als d’aquí i als més joves. Només han mancat dues fites difícils condicionades per les dificultats econòmiques: un nou teatre ben equipat i oferir més repertori nostrat. Ja arribarà. Has marxat el dia que aixecàveu el teló amb l’ Elisir d’amore i un 13 de febrer, com Wagner fa 136 anys. Ho has fet amb la tranquil·litat de saber que el gran fill artístic del teu matrimoni queda estabilitzat i amb un futur on s’hi albira creixement artístic i econòmic. En aquest sentit la FOC (Fundació Òpera a Catalunya), fusió de l’AAOS i l’OSV, està prou ben lligada. També és llegat teu.
Anar a La Faràndula o a un concert de La simfònica durà implícit el teu record. Aixecar la vista per damunt les butaques contemplant la concurrència, asseure’ns a la darrera fila de la platea els concerts o arribar al hall quedarà tenyit de nostàlgia. Trobar-t’hi ho convertia en més agradable. Sovint em feies algun comentari. Sobretot si havies llegit alguna crítica recent.
Gràcies, Xavier. Quan un escriu inevitablement també pensa en possibles lectors. Tu ets dels que de tant en tant apareixies per la ment. I quan he pogut, sobre el paper. Descansa en pau.
