[Per Maria Salut Renom Llonch, professora d’ESO i Batxillerat]
“Avui m’agradaria demanar que comencem a somiar un pla per construir un món millor. Un món més just. Un món d’homes més feliços i dones més felices que siguin sincers amb ells mateixos. I aquesta és la manera de començar: hem d’educar les nostres filles d’una manera diferent. I també hem d’educar els nostres fills d’una manera diferent”.
Aquestes són paraules del discurs (i posterior llibre) We Should All Be Feminist, que va oferir la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie a la plataforma TEDx el 2013, sobre el significat de ser feminista en ple segle XXI. Tothom hauria de ser feminista (Fanbooks, 2016) és un assaig que té el poder de connectar amb el lector i aconseguir una transformació interna. Molt recomanable, perquè si algú encara no ho té clar, és responsabilitat de totes i tots educar i donar exemple als nens i nenes, i nois i noies, si volem transformar el món cap a la igualtat i la justícia.
Sabem que la nostra societat, comparada amb altres, encara és molt jove en tots aquests temes i ens hem de replantejar com cal transmetre aquesta mirada igualitària sense obviar com parlar de sexe amb els adolescents i en quin moment. Sí que avancem, potser sí que comencem a ser conscients que hem de desaprendre el que ens han inculcat sobre els rols de gènere, i començar a posar-ho a la pràctica, però encara hem de fer que la lluita sigui visible en totes les nostres accions. Si vau veure el 30 minuts del diumenge 10 de març, El sexe ignorat, entendreu de què parlo.
Perquè, per ser feminista s’ha de pensar i viure com a feminista. No s’és feminista si només se n’és de pensament. I moltes i molts adolescents o, fins i tot, moltes i molts de nosaltres ens creiem feministes, però encara no ho som del tot.
A la institució on treballo, el dia 8 de març vam rebre una carta, molt ben intencionada, adreçada al gènere masculí: “Us adrecem la carta per demanar-vos que, avui i sempre, sigueu feministes”. M’encanta aquesta demanda. És una crida als homes perquè s’adhereixin al moviment feminista, a no tenir por a observar-se i analitzar si encara tenen vestigis de masclisme. Però a mi, que soc del gènere femení, també em va ressonar, i molt. Precisament, perquè dubto que tots els meus actes siguin feministes i encara em veig vulnerable davant del canvi. I si jo em sento així, com se senten els homes que comparteixen aquesta reivindicació?
Per altra banda, a l’escola, un grup de noies van preparar una sèrie d’actes molt reivindicatius per celebrar també aquesta jornada. És interessant veure el ressò que té un acte si són elles qui se’n responsabilitzen i se’l fan seu. Interessant el text que van llegir i la força amb què ho feien. Interessant la repercussió que va tenir. De sobte, allò esdevé el més important, i tothom hi està d’acord. “Jo soc feminista”, diuen la majoria d’adolescents. “Lluito per la igualtat i el respecte entre homes i dones. Per tant, soc feminista”. Molt engrescador i emocionant, però encara són coneixements a mig digerir, i nosaltres som responsables a través de la nostra actitud a sobrepassar els rols de gènere que encara els acompanyen.
Se m’acut que potser podríem posar alguna d’aquestes lectures que aporten consciència i visió de gènere als alumnes d’ESO i Batxillerat com a obligatòria, per exemple la que he esmentat a l’inici del text. L’oferta és immensa i potser, com a pares i mares d’adolescents, els en voleu regalar alguna ara que s’apropa Sant Jordi.
Per cert, heu escoltat Se acabó tu historia (o el poema de Disney)? Busqueu-lo a Youtube, us agradarà. Un text oral ple de referències literàries i cinematogràfiques. Molt escaient.
