Arlequinat de cor. L’actor sabadellenc Pep Ambròs, 32 anys, és un arlequinat de naixement i està patint per la situació que viu el Centre d’Esports entre rodatges i altres compromisos de la seva professió. Acaba de finalitzar el rodatge de la sèrie Hache de Netflix –un thriller sobre el tràfic d’heroïna a la Barcelona dels anys 60– que es podrà veure a finals d’any. També ha participat en altres sèries com Matadero o Cuéntame, on interpretava Venancio, la nova parella de la temperamental Paquita.
A més del cinema i el teatre, la teva altra gran passió és el Centre d’Esports, oi?
Va més enllà d’un equip de futbol, per mi suposa un vincle importantíssim amb el meu pare. Un dels records de la infantesa és un diumenge a la tarda a la grada de la Creu Alta amb ell, sota el marcador, menjant pipes i a la mitja part comprant regalèssia. El futbol s’ha convertit en un univers immens, un negoci amb molts nens consentits, i el Sabadell encara manté l’esperit familiar.
La teva vida professional et permet anar a la Creu Alta?
Quan faig teatre és més complicat perquè tenim funcions els caps de setmana, però si són audiovisuals, els rodatges es fan durant la setmana i puc venir. He anat a bastants partits aquesta lliga; l’últim, contra el Cornellà. Va ser un pal molt dur.
La situació és delicada. Quin missatge donaries a l’afició?
D’unitat. Ara tots hem de donar suport perquè està en joc la supervivència del club. Cal omplir l’Estadi i els jugadors ho notin. Si volem tornar a viure la il·lusió de pujar, hem de salvar aquesta temporada com sigui. Ens hi juguem moltíssim.
Quan parles d’il·lusió, quin record et ve al cap?
Jo vaig viure amb una gran intensitat la temporada del play-off amb els Diego Torres, Xavi Molist, Almunia, Egoitz, Sala, Genís… Vaig gaudir moltíssim tot i no aconseguir l’ascens. Recordo un 6-0 al Mataró, un partit clau contra el Burgos… Un gran any.
I quina és la bogeria més gran que has fet pel Sabadell?
Segur que moltes… Potser la situació més surrealista va ser el dia de l’ascens a Segona Divisió A a Ipurúa. Tenia una funció a Barcelona i estava escoltant aquells últims minuts interminables per ràdio. Anava a començar la funció i vaig ‘obligar’ el cap de sala a endarrerir uns minuts l’inici per poder conèixer el desenllaç. Tothom va quedar sorprès, però em van fer cas. Vaig treballar molt content aquell dia.
