[Per Manel Larrosa, arquitecte i urbanista]
Assistim a una confrontació invisible per decidir qui assumirà l’alcaldia el 15 de juny.
Marta Farrés va guanyar les eleccions (PSC, 10 regidors), però Juli Fernández (ERC, 7 regidors) pot aspirar a l’alcaldia si suma socis suficients per construir una majoria alternativa.
La política abans de les eleccions semblava un contrast de programes, quan simplement ho era de marques. Ara la negociació va de vincles, de confiances personals i de repartiment de poder, quan del que haurien d’estar parlant és de grans opcions de ciutat.
Des del 2015, quan semblava que inauguràvem un nou capítol, ha estat en realitat un lapsus. És ara que tenim l’oportunitat de començar un període amb més futur. En aquest passat recent, dos alcaldes han significat cap alcalde i el govern a quatre ha estat més de mutu empat que de projecció enfora. Ens diuen: “Hem preparat les bases…”, “n’hem après… ”, però són justificacions del buit. L’empat de poder representava eclipsar el futur a la ciutat i al mateix govern.
Fa just quatre anys vam arribar a la investidura en plena incògnita de què passaria al ple. Aquesta vegada és exigible que els partits defensin i expliquin abans i en temps real els pactes a què arribin: amb ordre, enraonadament, i de forma transparent. Que facin els deures a temps. Els ho hem delegat, ens representen, exigim per tant que no ens ho administrin amb misèria!
Tots sabem que hi ha un debat ideològic complicat –esquerra/dreta, Catalunya/Espanya– però és la seva feina encaixar-ho amb nivell, no barroerament.
Volem saber les raons de qui assumirà l’alcaldia i, sobretot, de la coalició que li donarà suport. Volem saber les línies mestres del nou govern, que no seran les dels programes electorals, sinó, per força, els d’una conjunció de diversos d’ells. No volem passar de l’elecció de l’alcaldia als nomenaments de regidors sense aquest pas, almenys si no ens volen tractar de súbdits infantils. Ho volem saber abans del ple i de la coalició que resulti. I aspirem a un horitzó que apunti a vint anys vista.
Els ciutadans no ens mereixem, després de debats i confrontacions entre candidats durant la campanya, el silenci de la cuina dels acords. Caldria que tots els candidats manifestessin les seves posicions i aproximacions. A Barcelona la premsa bé que ho aireja, encara que els candidats se’n vulguin escapar. Aquí ens cal una transparència similar, més complicada d’obtenir.
Per superar el baix to del període transitori en què hem estat, volem que el nou govern respongui les principals incògnites que s’han formulat al llarg dels debats de campanya, i que, repeteixo, no són als programes per separat, sinó que ha de formar part de l’acord de govern.
Hi ha algunes línies de govern urgents: la cooperació amb les entitats socials de la ciutat; la professionalització de l’Ajuntament i els seus càrrecs principals; el respecte a l’oposició; la participació de la ciutat a les comissions del ple; i un sentit polític de representació amb dignitat, no de cuina interna. I algunes qüestions programàtiques clau: quin serà el camí per formular una estratègia compartida de futur de ciutat? Com s’articularan les relacions supramunicipals i com es farà camí amb el nostre entorn? Quins són els aspectes clau en política social i econòmica de ciutat?
Ara ens toca aspirar a 20 anys de plenitud, a iniciar un nou cicle des del primer dia i a fer-ho amb força. La crisi de la ciutat ho demana, ho exigeix. Sigui qui sigui el proper alcalde, Marta Farrés o Juli Fernàndez, aspirarem a un recanvi, a una moció de censura, si aquestes respostes se’ns escatimen des del primer dia. Hem lliurat la representació, no la nostra submissió.
