[Per Marc Torras Chicón, economista]
Les últimes eleccions municipals van ser l’acte de defunció del liberalisme -si mai n’hi ha hagut- a Catalunya. Dels vint-i-nou municipis amb més de quaranta mil habitants, quinze han acabat en mans del PSC, cinc per a ERC i JxCat, tres pels comuns i un per una candidatura independent. El consens socialdemòcrata és la tònica imperant en els governs municipals de les ciutats de Catalunya, també en els de JxCat, conseqüència del replegament de la intel·lectualitat liberal. El centre-dreta nacionalista ha mort en el camí cap a Ítaca, entregant a l’esquerra la nació i l’hegemonia ideològica.
La nostra societat necessita la ideologia que l’ha fet enlairar-se. El liberalisme, en la seva vessant econòmica, defensa acarnissadament la inviolabilitat de la propietat privada; arma indispensable del progrés de les nostres societats. Si l’interès propi i la satisfacció de les necessitats individuals guia l’acció humana, la societat recompensa a aquells individus que millor fan encaixar el seu propi interès amb les necessitats de la ciutadania (A. Smith). L’estalvi, bressol de la propietat privada, única eina que alinea l’interès individual amb l’interès col·lectiu, és la principal palanca que tenen les societats per prosperar. I la seva erosió és la constant de l’esquerra. La propietat privada no només s’esborra eliminant-la de soca-rel, sinó també amb burocràcia, impostos confiscadors o inseguretat jurídica. És preocupant per aquest consens socialdemòcrata que Espanya o Itàlia estiguin per sota de la Xina en la defensa de la propietat privada, segons el World Economic Forum (2018).
Les polítiques intervencionistes de l’esquerra, que sistemàticament entorpeixen el lliure mercat, són el camí més ràpid cap a la decadència econòmica. El deute asfixiant que les futures generacions haurem de patir -sense el nostre consentiment-, és la conseqüència palmària d’una socialdemocràcia incapaç de reduir el més mínim la mida de l’Estat. Es parla de neoliberalisme, mentre tenim els Estats més endeutats, més hipertrofiats i més destructius per a l’economia de lliure mercat de la història recent d’Europa. Es posa el focus en la repartició de recursos, mentre hauríem de centrar-nos en la desigualtat d’oportunitats. Perquè a les polítiques se les valora per les seves conseqüències, no per les seves bones intencions (M. Weber) -d’aquí que encara parlem de regular el preu de l’habitatge-. I les polítiques socialdemòcrates, que no han ajudat en absolut a pal·liar la desigualtat d’oportunitats imperant a les nostres societats, gangrenen la nostra economia lentament.
Més enllà d’això, el liberalisme és molt més que un programa econòmic destinat a augmentar la igualtat d’oportunitats i el benestar econòmic. El liberalisme és un sistema moral i ètic que defensa l’autonomia sagrada de l’individu davant qualsevol interferència Estatal. No és un sistema relativista, però sí pluralista. És un sistema que propugna la no imposició de l’Estat de cap doctrina nacional, religiosa o ideològica i advoca per l’emancipació de l’individu. I finalment el liberalisme, com no podia ser d’altra forma, és un sistema que defensa la màxima descentralització de l’Estat, subordinant les entitats administratives a la satisfacció de les necessitats dels ciutadans. No és la història la que ha de crear els ens administratius; són les necessitats individuals les que precedeixen aquests ens.
Si Catalunya, Espanya i Europa volen ser plenes i no mantenir-se en aquesta decadència, serà necessari que els liberals de tots els indrets comencem a recuperar la defensa de la llibertat individual, és a dir, la mínima interferència de l’Estat -de la majoria- en l’individu.
