[Per Joan Marcet, professor de Dret Constitucional]
Durant el recent i llarg període electoral, algunes forces polítiques de la dreta, de manera clara el PP i Ciutadans, no es varen cansar de fer apel·lacions constants a la conveniència de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució de manera immediata, completa i pràcticament perpètua sobre les institucions d’autogovern de Catalunya. I així han continuat amb aquesta obsessió un cop celebrades les diverses eleccions, fins al punt que el pacte que PP i Cs han signat per intentar aconseguir el Govern de la Comunitat de Madrid inclou simbòlicament “155 mesures”.
En sentit contrari, tant en el debat polític electoral com, especialment, en el procés de constitució d’Ajuntaments i Diputacions, els partits independentistes assenyalaven com un tot indestriable i amb nítides connotacions negatives el “bloc del 155”, del qual formaria part també el PSC, que ha estat capaç de tancar acords municipals ben significatius tant amb ERC com amb JxC. En l’entrecreuament de retrets entre les dues forces independentistes pel pacte entre socialistes i postconvergents a la Diputació de Barcelona, les referències al PSC com partit del 155, o l’exhibició de consignes i pancartes amb el lema Stop 155 en la manifestació que sense gaire èxit va impulsar l’ANC, posaven de manifest també una obsessió sobre aquest article de la Constitució.
De fet, des de la seva, primer hipotètica i després efectiva, aplicació intervenint les institucions autonòmiques catalanes, tothom, experts i profans, han parlat, opinat i sentenciat sobre aquest ja famós article constitucional. Dubto que hi hagi un article de la Constitució més citat que aquest. Però que sigui molt citat no vol dir que sigui ben conegut ni en la seva lletra ni en la seva orientació pràctica. Fins i tot entre alguns experts en Dret Constitucional hi ha hagut força controvèrsies sobre l’abast de la seva aplicació, un cop s’ha produït per primera vegada.
Per això crec que no s’ha donat el ressò necessari a les Sentències del Tribunat Constitucional que fa poc més de dues setmanes es varen conèixer sobre l’aplicació del famós article 155. Les dues sentències responien a sengles recursos d’inconstitucionalitat de Podemos i del Parlament de Catalunya, i sota el titular mediàtic que el TC avala per unanimitat l’aplicació de l’art. 155 CE a Catalunya, s’obviaven els dos elements principals de les seves argumentacions jurídiques.
D’una banda, es deixa clar en les Sentències, que l’article 155 és un remei excepcional, subsidiari i temporal, i una via d’últim recurs. S’assenyala explícitament que “no és possible una suspensió general i permanent del règim d’autogovern fonamentat en la Constitució i l’Estatut d’Autonomia”.
D’altra, es conclou que s’han complert els requisits per a l’aplicació d’un precepte la finalitat del qual és “fer front a situacions de crisi constitucional per mitjà de la intervenció ordenada pel Senat i executada pel Govern”, avalant-se després tant el cessament del President i la resta del Govern de la Generalitat com la dissolució del Parlament i la convocatòria immediata d’eleccions, així com la resta de mesures aprovades en relació amb l’Administració de la Generalitat.
El contingut de les sentències hauria d’acabar, al meu entendre, amb l’obsessió malaltissa sobre un precepte constitucional tan respectable com la resta dels continguts de la Constitució mentre no es suprimeixin o es reformin. La constant apel·lació a l’article 155 en res afavoreix la sortida i resolució del conflicte intern i en relació amb l’Estat que viu Catalunya.
