[Per Josep Mercadé, periodista]
Quina sort que aquesta vegada la campanya electoral només duri una setmana. En aquesta afirmació segur que hi coincideix molta gent que no aguanta el bombardeig de missatges en aquesta conjuntura tan complexa. Però també hi estaran d’acord algunes candidatures que, per la forma com estan comunicant, semblen desitjar que s’acabi el més aviat millor. El risc és que aflori l’abstenció fruit d’una barreja de ràbia, por i desencís, segons cada electorat.
Les enquestes prèvies ens estan advertint que els resultats del 10-N poden ser semblants als del 28 d’abril i que potser serà difícil formar un govern amb una mínima estabilitat. El fet que Catalunya sigui protagonista d’aquesta campanya electoral caldrà veure com es tradueix en resultats, tant aquí com a la resta de l’Estat. La resposta la tindrem aquest diumenge a la nit.
Deixeu-me, en aquests moments, recordar el que passava a Espanya fa tot just 37 anys. El dijous 28 d’octubre del 1982 es van celebrar unes eleccions generals en què els socialistes van aconseguir una majoria absoluta d’aquelles que fan història i van portar Felipe González a la presidència del govern. Els més d’un milió i mig de vots (el 45%) a Catalunya van ser decisius per obtenir 202 dels 350 escons del Congrés dels Diputats. A Sabadell, és clar, els socialistes també van arrasar. Érem en ple primer mandat de l’alcalde Antoni Farrés.
Aleshores el seu lema va ser Pel canvi. Gairebé quatre dècades després, com han canviat les coses! Es venia d’una situació crítica. Es patien les conseqüències de l’intent de cop d’estat del tinent coronel Tejero (allò sí que va ser rebel·lió). Ara també ens trobem en una situació crítica, aguditzada per la sentència del Procés i els efectes posteriors que veiem aquests dies. La gran diferència respecte a aquell moment és el cansament electoral que s’aprecia en gairebé totes les formacions llevat de Vox. Aquest partit aprofita per injectar petroli a les flames per veure si el discurs autoritari li dona més vots ara que sembla estar en ratxa.
Està clar, doncs, que ens trobem entre dos models enfrontats: un de ruptura amb l’Estat després d’anys d’incomprensió; i l’altre, de repressió per frenar qualsevol via secessionista que pugui trencar amb el model constitucional. Enmig de tot plegat, un electorat cansat que veu en aquest antagonisme un bloqueig permanent. Però, malgrat tot, no hem de deixar-nos portar per aquest desencís que ens pot dur a l’abstenció.
