[Per Jaume Barberà]
Hi havia una època en què la torsió del fil que a Sabadell s’anomenava de dretes, a Terrassa en deien d’esquerres, i que la posició del rodet de fil dins la llançadora era, pels egarencs, al revés del que feien els sabadellencs. No entrarem a valorar qui duia la contrària a qui, però aquests detalls, encara que no gaire importants, indiquen fins a quin punt arribava la rivalitat entre les dues poblacions.
Mapa de l’extensió que tenia Sant Pere de Terrassa, municipi creat l’any 1800 / CEDIDA (Museu de Terrassa)
Hi havia una època anterior, també, en què la cordialitat i el veïnatge es feien difícils perquè a la competència comercial a causa de la diferència de tributs i normes jurídiques s’hi afegia la pugna pel creixement urbà i pel control dels cabals d’aigua, provocant nombrosos enfrontaments entre les dues poblacions. Les primeres disputes es van originar, fa uns 800 anys, després que el rei Jaume I atorgués a Terrassa determinats privilegis. En sentir-se perjudicats, els habitants de Sabadell van mostrar el seu enuig amb fortes protestes.
El segle XVI, Terrassa tenia una extensió tan gran que arribava fins al mateix centre de Sabadell, més o menys on ara hi ha el carrer de les Valls. L’extensió del terme municipal de Terrassa comprenia el seu nucli urbà i, a més, les parròquies de Sant Pere, Sant Quirze de Galliners (Sant Quirze del Vallès), Sant Julià d’Altura, Sant Vicenç de Jonqueres, Santa Maria i Sant Miquel de Toudell i Sant Martí de Sorbet. L’any 1800 es va crear el poble de Sant Pere de Terrassa. Una Real Mandatoria de Carlos IV permetia que totes les parròquies foranes a Terrassa es constituïssin en un sol poble i tinguessin un alcalde independent.
“El segle XVI, Terrassa tenia una extensió tan gran que arribava fins al mateix centre de Sabadell”.
El conjunt d’esglésies de Sant Pere es va construir a prop de l’antiga seu de l’Ègara romana. Els historiadors diuen que l’any 718, el valí àrab Al-Hurr ibn Abd-ar- Rahman, conegut popularment com a Alaor i nebot de Mussa ibn Nussayr, en una de les seves incursions, va destruir tota la zona. La va assolar, la va arrasar. Aquella terra va quedar rasa. Precisament, de terra rasa en ve el nom. Sant Pere d’Ègara va esdevenir amb els anys Sant Pere de Terrassa. El nou poble va agafar aquest nom.
L’any 1836, Sabadell ja havia demanat formalment, però sense èxit, que la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, és a dir, la Creu Alta, passés a formar part del seu terme municipal. No va ser fins al 1848 que hi va haver una primera gran modificació quan Sant Quirze es va independitzar i les parròquies de Sant Maria i Sant Miquel de Toudell es van agregar a Ullastrell i Viladecavalls, respectivament. L’any 1852, el límit amb Sabadell es va desplaçar uns centenars de metres més amunt, fins a la Ronda Nord (actual Ronda Zamenhof). La Creu Alta encara pertanyia a Sant Pere de Terrassa. Abans de dur a terme aquesta correcció, hi havia cases de l’actual carrer de les Valls que l’entrada pertanyia a Sabadell, però una bona part de la resta i el pati eren de Sant Pere, amb tots els enrenous que representava aquesta irregularitat. Com per exemple l’augment del contraban d’articles que havien de passar pels burots i no pagaven les taxes establertes o si algun familiar finava a la part terrassenca, l’havien de canviar d’habitació per estalviar-se els tributs de desplaçament de difunts si hi havia algun veí deslleial capaç de denunciar-ho.
Finalment, l’any 1904, amb la desaparició del poble de Sant Pere de Terrassa, els límits entre Sabadell i Terrassa van passar a ser els actuals.
Dos polítics de signe diferent, el monàrquic Alfons Sala i Argemí, diputat per Terrassa, i el republicà Francesc Pi i Arsuaga, diputat per Sabadell, a esquena de les autoritats i veïns, van decidir l’eliminació de Sant Pere de Terrassa com a poble. En un primer dinar a Torrebonica i més tard a las Cortes de Madrid, van pactar la seva desaparició. A tots dos els hi interessava. Els votants de la Creu Alta eren majoritàriament republicans, la qual cosa perjudicava les aspiracions del monàrquic Alfons Sala i afavoria les del republicà Pi i Arsuaga. Aviat ho van tenir acordat. El poble de Sant Pere de Terrassa desapareixeria. El terme de Sant Vicenç de Jonqueres passaria a Sabadell i el de Sant Julià d’Altura se’l repartirien. El març de 1904 las Cortes van aprovar la Llei d’agregació i el juliol del mateix any va entrar en vigor.
Els anys trenta, durant la República, quan es va fer la divisió comarcal de Catalunya, a Sabadell hi havia 5.000 habitants més que a Terrassa, per aquesta raó, per ser la ciutat més gran de la comarca, va ser designada la capital del Vallès Occidental. Al cap de cinquanta anys, després de molt insistir, Terrassa va ser nomenada cocapital juntament amb Sabadell. Aleshores era president de la Diputació Provincial de Barcelona el batlle de Terrassa, el senyor Manel Royes i Vila, i Sabadell seguia sent més gran.
