[Per Josep Rof, enginyer industrial i expert en innovació]
A la legislatura passada es va llançar l’eslògan Sabadell és… en què es podia afegir qualsevol complement. Això ja ens diu que Sabadell, amb l’amplíssim ventall d’opcions que es poden proposar, vol dir que, en realitat i avui dia, no sap on va.
Es parla que a l’època de l’alcalde Antoni Farrés hi havia un pla de ciutat. Però era un pla eminentment urbanístic. La ciutat encara girava al voltant del tèxtil llaner. Era, com diríem avui dia, un clúster.
Ara, hem passat d’un mercat de demanda a un mercat d’oferta i quan les ciutats competeixen entre elles, ja no n’hi ha prou amb un pla urbanístic. Ara les ciutats s’han de posicionar per atreure empreses i talent que permetran millorar les condicions dels seus habitants. Fent la viu-viu, com els darrers 25 anys, ja no n’hi ha prou. El que calen són eixos directors per tirar la ciutat endavant i que torni a ser puntera.
Com que hi tenim un entorn industrial, el Vallès hauria d’avançar cap a la indústria 4.0, on hi ha una integració informàtica a temps real entre clients i proveïdors. Però això requereix transformacions importants a les empreses, que jo no veig de moment. I també s’ha de tenir un entorn preparat. I com volem avançar si encara hi ha polígons a Sabadell que ni tan sols tenen telecomunicacions amb fibra òptica? Potser que ens ho fem mirar!
En l’àrea de medicina, tenir un hospital de referència haurà de ser un esperó per avançar en aquesta àrea. Però aquí també s’ha de ser proactiu. I si no ho ets, et passen casos com la pèrdua de l’oncologia pediàtrica.
Avui dia les possibilitats són enormes i totes estan lligades al coneixement: economia verda, intel·ligència artificial, Internet de les coses, neurociència, impressió 3D, robòtica, aeronàutica (com els drons), etc. Però no les podem deixar passar, i si no, mirem dos casos de país: l’Argentina i Corea del Sud.
A principis del segle XX, l’Argentina era un país punter, en línia amb el Regne Unit i els Estats Units. En aquell moment, Corea era un país més pobre que Ghana. Sí, més pobre que Ghana en ingressos per càpita.
Durant la Segona Guerra Mundial, fa setanta anys, Corea seguia per sota de Ghana. En aquell moment, l’Argentina ja es depenjava dels EUA i del Regne Unit; estava fracassant en la industrialització i la tecnologia. D’altra banda, Corea havia apostat per ser puntera en tecnologia i indústria. Era una decisió estratègica que encara no donava fruits.
Als anys setanta, l’Argentina es depenjava encara més dels països punters. En canvi, Corea, fa només quaranta anys, seguia just per sota de Ghana i podria semblar que la seva aposta fracassava.
Però a partir dels 80, Corea del Sud ja supera àmpliament Ghana. L’aposta no fracassava; només feia falta temps per executar-la. Als 90, Corea ja supera l’Argentina, que en un moment havia semblat que podria ser una potència mundial.
I el 2015, Corea del Sud supera Espanya i es posa quasi en línia amb el Regne Unit. I l’Argentina s’esllangueix amb una renda que és la meitat de la de Corea.
L’Argentina, que té recursos naturals, ramaderia, agricultura, una gran extensió, etc. està molt per sota de Corea del Sud, que no en té. Però Corea va apostar a llarg termini pels recursos humans, el coneixement, la tecnologia, etc. I això fa que avui estigui a dalt de tot.
Sabadell, si no reacciona, va pel camí de ser una Argentina. Però si es defineixen uns eixos estratègics de ciutat (més enllà de l’urbanístic), Sabadell podria ser una nova Corea. De fet, quan el tèxtil era una indústria potent, era la primera ciutat llanera d’Espanya i recordem: quantes ovelles hi havia a Sabadell?
